Sequera meteorològica sobre sequera hidrològica

L’escassetat de pluges és un fenomen climàtic habitual i cíclic a Catalunya i a la resta de la Mediterrània, on molt sovint es pateixen situacions de sequera meteorològica. A banda, poden donar-se situacions de sequera hidrològica, en què hi ha una reduïda disponibilitat d’aigua (tant en superfície com al subsol) respecte dels valors mitjans, la qual cosa depèn dels sistemes d’emmagatzematge i de gestió dels recursos hídrics.

Durant els darrers mesos, a l’escassetat de pluja s’hi ha sumat una gestió de l’aigua que no ha estat capaç de contrarestar, ni parcialment, la reducció continuada dels embassaments i de les infraestructures d’emmagatzematge. A les conques hidrogràfiques, l’assignació dels recursos disponibles està molt condicionada a les necessitats d’aigua, és a dir, a la demanda. En una situació de normalitat, aquesta demanda es pot anar cobrint sense fer cap sacrifici, però quan la disponibilitat d’aigua és insuficient, s’ha d’establir una priorització.

Segons els postulats de l’economia ambiental, una assignació eficient de l’aigua ha d’igualar el benefici marginal de tots els usuaris. Aquest benefici es podria calcular, per exemple, a partir dels rendiments que obtenen les diferents activitats que usen aigua. Si l’agricultura de regadiu obté un benefici determinat i els camps de golf obtenen un benefici del doble, segons aquesta teoria s’hauria d’assignar el doble d’aigua als camps de golf en comparació a l’aigua assignada a l’agricultura.

Aquests criteris de repartiment, però, no són els que finalment determinen la gestió de l’aigua. Les conques hidrogràfiques assignen aigua segons uns drets adquirits, a partir d’unes prioritzacions que barregen criteris històrics amb criteris d’una certa equitat (repartiment igualitari) entre diferents activitats econòmiques. Excepte durant alguns episodis puntuals, aquests repartiments s’han pogut mantenir atès que les fases de sequera meteorològica (manca de pluja) s’han anat solucionant de forma més o menys automàtica la qual cosa ha permès alhora atenuar (o solucionar parcialment) la sequera hidrològica (manca de sistemes eficients de gestió i de repartiment).

Davant l’indiscutible i inevitable canvi climàtic actual, les fases de sequera meteorològica seran cada cop més freqüents i més llargues. Si a això s’hi suma la sequera hidrogràfica, tenim l’escenari perfecte per haver de fer restriccions dràstiques i generalitzades. Ni la teoria del benefici ni els criteris de repartiment tradicionals serviran per a redreçar el problema. Cal evitar la sequera hidrològica fent un esforç ingent en eliminar les pèrdues dels sistemes de distribució i fer una gestió realista dels recursos actuals. Cal també un debat obert i sense apriorismes sobre quines han de ser les prioritats en les situacions més severes. Aquest debat es pot aplaçar tant com es vulgui, o millor dit, tant com la pluja permeti. Però més aviat que tard el meló s’haurà d’obrir.