La bústia plena

Vaig conèixer un senyor que guardava sense obrir la propaganda electoral que li anava arribant a casa i la jornada de reflexió dedicava una llarga estona a llegir els programes de cada partit, a comparar-los i a meditar el seu vot. M’ho va explicar fa uns anys i aleshores aquell senyor ja devia ser una excepció, perquè la propaganda electoral sovint té una vida útil de 5 segons: el temps que dura el trajecte de la bústia a la paperera. Actualment les xarxes socials s’han carregat la reflexió, la del dia abans de les eleccions i la resta de dies, malauradament, també.

Aquesta setmana tots ens hem trobat la bústia plena, i alguns programes semblen alienígenes: n’hi ha que ni tan sols anomenen el nom del municipi ni del candidat (un polític de Galícia fa arribar el mateix missatge al veí de Castellterçol i al de Valladolid). D’altres presenten candidats fantasma que ningú coneix: ni viuen al poble ni es podran votar ells mateixos, però tot va bé per arreplegar quatre vots per sumar als consells comarcals i a les diputacions.

Les trameses electorals se subvencionen amb diner públic i la despesa es calcula que puja a uns 13 milions d’euros només a Catalunya. No seria millor destinar aquests diners a projectes socials i estalviar-nos aquest enviament? O que els partits es posin d’acord i ens enviïn totes les paperetes dins un mateix sobre? És una immensa contradicció que qualsevol tràmit amb l’administració l’hàgim de fer per internet i, en canvi, el paper perduri només perquè els partits ens puguin proposar mesures de sostenibilitat... en un enviament massiu de paper.