El petó i la pluja

Vivien Leigh corre ràpid fins al parc on l’espera Robert Taylor. Plou. És Londres. És Waterloo Bridge (1940). Du el paraigua però el deixa anar enrere al mateix temps que s’acosta a l’amant i es desfà als seus llavis, aixecant els talonets del terra moll; una execució harmònica mentre la càmera filma una escena clàssica i elegant. I un tòpic. Sempre plou en l’amor romàntic. L’aigua, necessària per a camps i regadius assedegats, perquè la primavera esclati esplendorosa, apareix com a element vital i punt d’inflexió en una relació amorosa: es requereix un paisatge amb molta mullena perquè s’estovi el cor de la dona. L’aigua també llisca per les gavardines d’Audrey Hepburn i George Peppard al final d’Esmorzar amb diamants (1963). És com si la pluja, melancòlica i grisa, fos el detonant de l’arc de Sant Martí amorós. És l’aigua guaridora, el senyal meteorològic que augura un final feliç; la humitat que cal perquè totes les flors floreixin. A La fi de la novel·la d’amor, Vivian Gornick excel·leix en recordar-nos exemples on la protagonista té un instant clarivident i rebutja l’amor sentimental. Però ens manquen pluja i petons: per atapeir pantans i l’ànima resseca; omplir els buits existencials i així cantar i ballar claqué com Gene Kelly sota un esplèndid xàfec. El detonant de tanta felicitat va ser un petó.