Tribuna
Erdogan i la revolució conservadora
La vigília de les eleccions presidencials a Turquia, es pressentia un gir històric, anunciant-se la fi de l’era Erdogan. La unió inèdita de l’oposició en una coalició heteròclita de sis partits i la retirada del candidat de l’esquerra prokurda a favor de Kiliçdaroglu, unit a anys de crisi econòmica, inflació desbocada, erràtiques polítiques públiques, auge de la corrupció, limitació de llibertats i repressió de refractaris, i amb el doble sisme devastador del 6 de febrer, no n’hi va haver prou per girar full del líder islamista. Erdogan i Kiliçdaroglu s’enfrontaran el 28 de maig en la segona volta, però el vent sembla favorable a l’encara president, si bé l’oposició manté l’esperança. Més enllà del lloc central que ocupa al paisatge polític l’islamonacionalista AKP, el 5,5% de vots obtinguts per Sinan Ogan, el candidat d’extrema dreta, evidencia la força del nacionalisme, com han advertit els analistes, sense que ningú hagi situat el fenomen en el marc de la “revolució conservadora” que assola el món.
Aquesta revolució conservadora irromp a l’Europa d’entreguerres com un intent de restaurar una dignitat trepitjada pel desastre militar, nodrint-se de la pobresa de les masses, postulant la redempció del poble a través de la restitució d’una autenticitat nacional-identitària i assenyalant-ne un responsable clar, ja fos jueu, francmaçó o “aliat feló”, i tot en el marc d’un complot ben ordit. La revolució conservadora és la presa de consciència d’un ressentiment que provoca una reacció identitàri i afectiva dirigida contra un tercer, i la solució del qual passa per la tornada a una pretesa autenticitat, tornant un poble a una tradició més o menys inventada. Atiada en clau populista, aquelles primeres revolucions ja prometien oportunitats d’ascens a segments subalterns de la població, aportant un sentiment d’igualtat davant de la jerarquia de règims precedents, anunciant el trànsit d’un món que es titlla de retrògrad, injust i no funcional cap a una utopia nacionalsocialista o feixista.
A més del d’Erdogan, hi ha règims identitaris contemporanis que encaixen bé en aquest model, com el sistema de Modi a l’Índia, els governs de Llei i Justícia a Polònia, les administracions d’Orbán a Hongria o els mandats de Bolsonaro al Brasil i Trump a Amèrica del Nord. La Rússia de Putin és un dels exemples més clars de revolució conservadora, un model que fascina i és emulat. Es nodreix del ressentiment provocat per la caiguda de la Unió Soviètica, considerada “la pitjor catàstrofe del segle XX”; condemnant el desmantellament del sistema de protecció social i la liberalització econòmica sense fre en la dècada de 1990, que va conduir a l’acaparament salvatge de recursos en mans d’uns quants oligarques, i alimentant la rancúnia amb els ultratges de l’OTAN, que no cessa d’ampliar les marques fins als límits de l’extint imperi soviètic. Responent a les expectatives d’àmplies franges de la societat, la classe dirigent i l’Església ortodoxa, la revolució conservadora exalta el fantasma de “l’ànima russa”, que cal defensar davant d’Occident, les revolucions de color, els nazis i els homosexuals.
La revolució conservadora també explica la neutralitat del continent africà davant de la invasió russa d’Ucraïna, sobrepassant la sola aversió envers els en altre temps colons, la degradació de la relació amb Europa i la recerca de flamants alternatives diplomàtiques, militars i econòmiques. És un vast moviment polític amb sòlides bases socials i culturals, que sanciona règims autoritaris de forta empremta identitària per contrarestar corrents democratitzadors. A més de recórrer a mecanismes coercitius, desenvolupen estratègies discursives i propagandístiques per enarborar una pretesa autenticitat africana. El difunt Mugabe a Zimbabwe, Biya al Camerun i Museveni a Uganda despleguen una estratègia similar a la de Putin, amb qui comparteixen un programa ideològic, que inclou la fòbia democràtica i l’animadversió pel col·lectiu LGTBIQ+.
Igual que passa a Rússia i en els altres contextos, les institucions religioses posen la fe i els seus lats aparells organitzatius al servei de les autoritats, ja sigui el catolicisme conservador del cardenal guineà Sarah, els corrents pentecostalistes properes a la Religious Right nord-americana a Uganda, la nebulosa evangèlica brasilera a Moçambic i l’islam salafista o de confraries al Sahel. I sobre aquestes manifestacions de la fe es constata una elevada propensió a assumir explicacions conspiranoiques sobre la marxa del món. La revolució adopta forma de rancúnia dels petits cap als grans, que s’han apropiat les riqueses de la nació, reclamant-se un moviment de les generacions futures, recorrent a la violència –com a representació de la virilitat– quan és necessari. Unes revolucions que han arrelat, sobre uns sòlids pilars socials i culturals, fent difícilment realitzable el desallotjament de les seves encarnacions, malgrat la nostra obstinació occidental per veure caure Erdogan.