Fonaments de país

En la presentació a Girona, aquest dissabte passat, del seu llibre La pausa dels dies (La Campana), el periodista Xavier Graset va insistir en la necessitat de tenir presents i de reforçar els fonaments del país. Entenent per fonaments des de la història, la cultura, la llengua o la gastronomia. En el seu llibre, en Graset hi parla molt i molt bé d’aquests fonaments del país. Del tot necessaris si volem llegar un bon futur a les noves generacions.

La reflexió d’en Graset, que comparteixo plenament, lliga, i molt, amb una inesperada descoberta que he tingut el plaer de llegir aquests últims dies. Es tracta del llibre París, 1914. Diari d’un estudiant (Ed. Aedos, 1965), del periodista Agustí Calvet, Gaziel, regal d’un bon amic que el va recuperar de l’oblit a través de Vaixell de Paper Mar de Llibres , un projecte torroellenc que dona nova vida als llibres vells.

Resseguir les vicissituds viscudes per Gaziel al París del 1914, en aquell primer mes de la Gran Guerra, en contraposició amb les pròpies del 1983 que tan bé ha relatat l’amic Àngel Quintana a Sempre tindré París (L’Avenç), és la demostració més evident de l’implacable pas del temps.

En tot cas, tornant als fonaments de país expressats per en Graset, el que m’hi ha fet pensar, arran d’aquest llibre de Gaziel, és la col·lecció en què es va publicar fa gairebé 60 anys. Es tracta de la Biblioteca Biogràfica Aedos, un projecte del gran editor Josep Maria Cruzet (Barcelona, 1903-1962), l’ànima de l’editorial Selecta, de la llibreria Catalònia, dels premis de la Nit de Santa Llúcia i d’un primer intent per publicar l’obra completa de Pla.

Josep Maria Cruzet, desaparegut massa prematurament, fou un d’aquests homes que tenia ben clar això dels fonaments del país, i aquesta col·lecció biogràfica d’Aedos n’és un bon exemple. Aquí no hi cabran tots els títols, però s’hi van publicar biografies de personatges del país tan fonamentals (una paraula que també ve de fonaments) com Verdaguer, Verntallat, Oller, Maragall, Oliba, Toldrà o Pau Casals. Poques editorials catalanes, potser només Rafael Dalmau Editor, segueixen aquest camí tan ferm ara mateix. Hi fem alguna cosa?