Keep calm
Aplaudir Mónica López
Mónica López és una actriu magnífica. Només cal recordar els seus èxits més recents, el premi Max per la seva actuació a De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, de La Calòrica, o el paper protagonista del thriller Rapa, una sèrie de Movistar. Juga amb la comèdia i el drama amb finor i virtuosisme, i ara acaba d’estrenar Les amistats perilloses al Teatre Lliure. Arran d’aquest muntatge ha fet unes declaracions on parla de l’edat, per exemple (López és a punt de fer-ne 54). Diu que ha aconseguit una certa serenor, allunyada dels convencionalismes a què estava lligada: “Ja no m’importen les arrugues, no m’importen les taques, ja no té tant de pes què em poso i què diran.” Al costat d’això, una altra confessió que pot sorprendre més d’un. La inseguretat a la feina. La sensació que la responsabilitat de pujar dalt d’un escenari és cada dia més feixuga. López es reconeix així: “En lloc d’haver-ne après, crec que cada cop és pitjor, cada cop em sento pitjor actriu, i hauria de tenir més armes; però sempre penso que mai seré l’actriu que volia ser i això em destrossa”.
Feia temps que no llegia una intimitat tan sincera. Tot oscil·la entre l’excel·lència de la feina que fas (reconeguda en aquest cas per la crítica i el públic) i la percepció que ja no podràs arribar als límits que t’havies proposat. Les paraules de Mónica López no formen part d’un exercici de falsa modèstia. Aquesta inseguretat que proclama té a veure amb l’altra cara de la moneda, la de la gent que mai no dubta, que exhibeix l’entusiasme d’una experiència completa i meravellosa. Ella, no: “La vida és una inseguretat perenne i el teatre hauria de ser-ho.” Sempre en el tall de la navalla que presagia un fracàs. “La cultura ha de fer mal”, diu. Pot ser balsàmica, també, però el bàlsam continua essent un principi moral, el de la pietat. He aplaudit Mónica López unes quantes vegades. Ara hi torno.