La festa de la democràcia?

A finals de setmana vaig escoltar a la ràdio que algú parlava del dia d’avui com el dia de la gran festa de la democràcia, i vaig pensar que així hauria de ser perquè és el moment que ciutadanes i ciutadans escollim qui ens haurà de representar als nostres pobles i ciutats durant quatre anys. Però tot seguit em va venir al cap un dels eslògans més populars del Maig del 68, ara fa justament cinquanta-cinc anys: Élection, piège à con! Eleccions, trampa per a idiotes! He de dir que en aquells anys, quan el llegia, m’indignava, perquè jo no vivia a França, vivia en un país, l’Estat espanyol, on demanar el dret de vot era un delicte. Com podia ser que un moviment revolucionari insultés la democràcia? No ho entenia perquè nosaltres, ja des dels instituts de batxillerat, ens jugàvem la pell per a reivindicar-la. L’Estat espanyol del 68 i el del 2023 no és el mateix perquè ara, com a mínim, podem votar, o no fer-ho, com una opció política més, tot i que el que acabo d’escriure ho hauria de matisar perquè no sempre sens permet votar, i quan malgrat tot ho fem, no solament no es respecta el resultat sinó que uns quants milers de persones en paguen les conseqüències amb una extraordinària duresa.

Quan aquestes darreres setmanes seguia la polèmica sobre si votar o no votar per a castigar una classe política amarada per la mediocritat i la curtesa de mides, i soc prudent quan evito la paraula traïció, pensava que aquest article l’escriuria argumentant que les eleccions locals no són el moment per a aquest tipus de discussions, que el vot, principalment a pobles i ciutats petites i mitjanes, no depèn del partit sinó de la persona que es presenta i de la seva capacitat per a seduir els votants amb el seu projecte i la seva capacitat gestora. Però vista la campanya, sento la necessitat de reflexionar breument sobre el que s’ha dit i el que no s’ha dit.

He de confessar que m’ha sobtat molt que malgrat el paper importantíssim d’alcaldesses i alcaldes durant el procés, la independència, que en les darrers autonòmiques va votar més del 50% d’electors, en aquesta campanya hagi quedat, pràcticament, al marge del debat, principalment a Barcelona, que em semblava que ja era hora que escollís si vol ser una sucursal, o la nau capitana d’un país lliure.

En general, i especialment a Barcelona, la campanya m’ha semblat d’una pobresa d’idees preocupant en un país que somia ser capdavanter de la modernitat i que cobeja somnis de llibertat. No he trobat cap, absolutament cap, idea innovadora. Al marge d’uns programes mediocres, els debats s’han reduït a fer por, la por que guanyi l’altre. Parlo de Barcelona, però el darrer cap de setmana vaig fer un vol pel territori i els eslògans penjats pels carrers em van semblar d’un avorriment insuperable. Durant tota la campanya he tingut la sensació, ja em disculparan, de visionar un programa tipus Supervivientes o El Gran Hermano, on una colla de persones tenen com a únic objectiu lluitar entre ells per intentar guanyar sense que els importi gens ni mica mentir, semblar el que no són o avançar a base de fer la traveta. Llàstima que en aquest cas no se’ls vagi eliminant sobre la marxa. No recordo on vaig llegir que la majoria de mítings estaven buits, fins i tot els de les primeres figures. No m’estranya. Jo mateixa he hagut de fer un gran esforç per seguir els debats, i cada vegada que ho feia acabava més indignada per la seva buidor i més avorrida per la seva futilesa.

I no s’ha acabat. A partir d’avui, encara ens queda viure el pitjor, els pactes, el moment en què totes les promeses i tots els principis cauen al pou de l’oblit. Espero equivocar-me i que el que avui faci no em requi durant quatre anys. En tot cas, no oblidem que els qui escollim els nostres representants som nosaltres, i tot i que el nostre sistema electoral ens impedeixi passar comptes mentre governen, sovint, en unes eleccions o unes altres, els podem demanar responsabilitats i no tornar-los a votar.

Per tot el que acabo de dir, i tement el pitjor de cara als pactes dels propers dies, perquè de coses estranyes ja n’hem vist, i moltes, em sap greu escriure que l’eslògan del 68 ara l’entenc i podria ser més actual que mai. Una llàstima, o una oportunitat per a intentar trobar nous camins i noves veus en una democràcia de veritat, on els vots siguin respectats i els nostres representants ho siguin realment. No hem de tenir por en repensar idees i institucions caduques i agòniques. Només fent-ho, arribarem a Ítaca.