La disciplina

Leanne Shapton tenia una fita el 1987. Nedar 100 metres braça en 1:11.00. Era el temps que programava el microones per escalfar la tassa de llet amb xocolata abans d’anar a entrenar. No va ser nedadora olímpica; va participar en les classificatòries del Canadà del 1988 i el 1992. A Seül 88, Janet Evans va guanyar medalles d’or amb unes minúscules ulleres de natació sueques de color verd; sense goma escuma s’adhereixen a la conca de l’ull. Leanne Shapton en tenia un parell; les vermelles eren per competir. I van marcar un punt d’inflexió, “de ser acceptable a bona”, i l’inici dels rituals, de visualitzar un cronòmetre a 1:11.00. “Aquestes ulleres de natació són com una salutació maçona. Encara ara, si veig que algú les utilitza, sé que en sap”, diu a Bocetos de natación, un llibre exquisit i una oda a l’aigua, a les braçades ben executades, a les sureres vermelles i blanques que marquen el blau de la piscina; a l’olor de clor. No li agrada nedar en aigües obertes: no hi ha viratge per impulsar-se a l’1:11.00. Artista, s’adona que la disciplina que la va marcar als 15 anys l’ajuda a afrontar projectes. La vida bohèmia també té fites d’1:11.00. Poques muses; molts esbossos: “Vint anys més tard continuo buscant la concentració cega que tenia com a nedadora de competició. Després de 100 pàgines, 100 dibuixos, 100 llargs… quan em sortirà bé?” En un equip de màsters a Nova York va marcar 1:10.51.