Per primer cop

A casa hi ha una persona que ha votat per primera vegada. I, tot i que ja havia assistit a un col·legi electoral acompanyant adults, aquesta vegada ha estat conscient que això anava de debò. Salvant les distàncies, la impressió que li ha causat la litúrgia democràtica s’assemblava a la d’aquella vella cançó de La Trinca, Per primer cop, que a final dels anys setanta va descriure amb picardia l’emoció (ai, quanta ingenuïtat la d’aleshores) d’exercir la voluntat popular. Tanmateix, la veritable tensió d’aquests dies ha estat la de decidir quina papereta volia introduir dins el sobre, que ni tan sols sabia si s’havia de tancar mullant-ne la solapa com si anés a una bústia de correus. I és que s’ha passat bona part de la campanya pendent dels missatges dels candidats, en aquest cas els barcelonins. I ha estat molt trist veure que el seu balanç dels discursos ha estat tan demolidor com definitori: “No fan altra cosa que dir-se el nom del porc els uns als altres.” Una joveneta de 19 anys s’adona de la manca absoluta de propostes que no siguin un brindis al sol, i que la veritable lluita és d’egos i d’ànsia de poder, a còpia de cops de colze entre els aspirants. A risc de passar una anècdota a categoria, la sensació que tinc és que molts dels primers i futurs votants s’adonaran també del tripijoc electoral, com més va més evident. I els partits n’haurien de prendre nota o ho pagaran amb la poca credibilitat que els queda.