El traspàs de la finca

Que Vox guanyi punts d’una forma tan abassegadora i entri directament a governar en moltes comunitats que ja estava condicionant i que aquesta força es vagi estenent també a Catalunya mostra fins a quin punt la dreta extrema i l’extrema dreta són capaces d’orquestrar estratègies d’èxit –utilitzant el recurs de la disputa pública quan convé– per a recuperar la finca que consideren que els pertany eternament. Aquí tenim tots plegats, amb independència de les preferències personals i de com n’estem de satisfets o decebuts pels resultats en el nostre municipi, un greu problema polític que no hauríem de perdre de vista i amb això no pretenc invalidar ni un dels vots que cada un dels ciutadans va posar a les urnes –si ho fes no respectaria les regles del joc democràtic–. Hi ha molts factors que ho expliquen en aquesta etapa que combina l’augment de les desigualtats socials amb una forta implantació de les veritats alternatives –més ben dit: mentides– ideades pel trumpisme, que arreu del món estan posant de moda i sense cap mena d’escrúpol el radicalisme ultra. Un, prou específic, és el fil de continuïtat de determinat poder en un país on el partit que ara s’enfila no ha condemnat mai clarament la dictadura; ens imaginem Alemanya exhibint comprensiva condescendència amb el nazisme? Donant a entendre que els jueus, els gitanos, els socialistes, els comunistes, els homosexuals també la van fer molt grossa? El cas és que a l’estat governen encara alcaldes designats a dit els anys setanta pels governadors civils franquistes; uns quants fins a aquestes eleccions i alguns han revalidat el càrrec, com ara Ignacio Gordón Boza (PP) a Matillas (Guadalajara), que va començar al 1972. Han anat cuidant la finca i en fan el traspàs.