La independència com a retret

Molt lluny han quedat aquells temps en què a Catalunya es feien debats imaginant un estat independent. Gairebé sis anys després de l’octubre del 2017 la independència sembla existir com a competició i com a retret, però no com a projecte. Ho hem vist en la campanya de les municipals, en què pràcticament ha desaparegut del debat, i quan hi ha irromput ho ha fet per tal que Junts, Esquerra i la CUP es reivindiquessin com els hereus de l’1-O en contraposició als altres, o per tirar-se els plats pel cap entre ells. Hi ha un munt d’exemples, el que no hi ha són propostes, i encara menys en positiu. La independència convertida en poc més que un argument partidista per mirar d’enfortir els propis i tractar d’erosionar rivals. No és gens estrany que, veient aquest panorama que fa mesos per no dir anys que dura, un percentatge substancial de l’electorat independentista hagi optat per quedar-se a casa. O qui sap si fins i tot ha decidit baixar d’un vaixell amb un projecte que en un moment concret semblava una possibilitat engrescadora i factible però que ara fa aigües per tot arreu. ERC, JxCat i la CUP han perdut aquest 28-M més de 300.000 vots respecte a les locals del 2019, en un càstig evident a les tres forces, en especial als republicans. Hi ha cansament en l’independentisme. Ara, a la vista dels resultats a l’Estat, el president Pere Aragonès proposa un “front democràtic” sobiranista, que no concreta, i des de Junts aposten per una única llista per al 23-J. Veurem si les opcions prosperen o si, en canvi, passen a engreixar la llista de retrets. El PSC, mentrestant, ja es veu a tocar de la Generalitat.