Casacuberta i Pedrolo

L’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i del Premi d’Honor Jaume I a dues personalitats de la nostra cultura, el novel·lista Manuel de Pedrolo i l’editor Josep Maria de Casacuberta, ha significat un doble premi a la tossuderia. Tot i que són ben diferents, Pedrolo i Casacuberta tenen en comú que pertanyen a la raça dels obstinats, dels qui estan disposats a fer, costi el que costi, la feina que s’han proposat.

Encara que no som de la mateixa generació vital, per dir-ho així –Pedrolo va fer la guerra–, sí que som de la mateixa “promoció” literària, en el sentit que juntament amb Maria Aurèlia Capmany, Joan Perucho i Jordi Sarsanedas vam trencar el foc de la nova narrativa catalana de postguerra publicant una colla de llibres a partir de la convocatòria del premi Joanot Martorell. En comparació amb els qui ja havien editat abans del 1939 vam ser considerats els “joves”, amb prou raó, però això dels “joves” s’allargà massa, fins que comparegué –i trigà una mica– la següent generació de novel·listes.

L’obra de Pedrolo es compta per dotzenes de llibres, i això és sorprenent en una literatura com la nostra, que en general tendeix al refinament, a la destil·lació lenta i, en definitiva, al restrenyiment. Potser ho fan la preponderància i el prestigi de la poesia, que és un art de mesurar síl·labes. De la gent que jo he conegut, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Manuel de Pedrolo són tres escriptors que, cadascú a la seva manera, han exercit l’ofici a tot risc. I cal dir que el Premi d’Honor escau perfectament a Pedrolo, si tenim en compte que les bases valoren la importància de l’obra i l’exemplaritat de l’actitud personal envers la catalanitat.

Josep Maria de Casacuberta és un altre treballador fidel i tenaç, que tot i els seus treballs de filologia i d’investigació és identificat més generalment amb l’Editorial Barcino, fundada el 1924 i mantinguda fins avui, quan celebra, doncs, els cinquanta-cinc anys d’existència. Entre totes les seves col·leccions, jo vull recordar especialment “Els Nostres Clàssics” –més de cent volums dedicats a recuperar els escriptors antics en llengua catalana–, que eren els llibres d’honor de la biblioteca del meu pare i que jo em mirava, de petit, amb un gran respecte, barrejat amb la inevitable ignorància.

Pedrolo i Casacuberta, deia, tenen moltes coses en comú, a desgrat d’haver-se mogut en camps diferents: Pedrolo en el camp de la literatura majoritària –relativament, és clar– i Casacuberta en el camp de la minoritària. En primer lloc, la capacitat de treball, no tan sols intensiva, sinó conservada al llarg dels anys. També la dedicació absoluta a la pròpia funció, animada per la creença que calia fer allò que feien. Aquest lliurament tan integral –que té un cert aire de “missió”– ha provocat una actitud de renúncia davant determinades opcions que sol oferir la vida i explica l’austeritat que és característica d’aquests dos personatges.

Però, per damunt de tot, el que els uneix és allò que té la seva obra de “desproporcionat” en relació amb el país. En un país analfabet en la seva pròpia llengua hi ha un escriptor que hi ha publicat sense descans una novel·la darrera l’altra, i un editor que ha consagrat la seva vida a fer conèixer els autors catalans medievals. Pedrolo i Casacuberta han treballat com ho farien en una nació normalitzada, i és gràcies a aquesta mena de gent que potser un dia ho aconseguirem.