A la tres
Pati electoral
“Quan els líders i els projectes estan esgotats i enfrontats, i s’instal·la el ‘totum revolutum’ polític com al pati comú escolar d’abans, s’acaba l’esbarjo i torna la dreta
Al pati de l’escola de fa anys, s’hi havien arribat a fer tres partits de futbol simultanis i en el mateix espai. Amb les porteries estables, a les improvisades en sentit transversal, i fins i tot en diagonal, de forma que es barrejaven equips, cursos, edats, les pilotes i fins i tot el resultat, a banda d’altres alumnes practicant altres esbarjos pel mig o passejant, gens interessats en aquella activitat. El totum revolutum recorda l’actual setmana política, perquè a Trias li ha anat bé a Barcelona, però Junts perd vots al país. ERC lidera en regidors i vots, però ha patit una desfeta. La CUP també baixa i no passa d’irrellevant. L’independentisme polític de la passada dècada, sorgit del 2009, ja no és que mostri símptomes d’esgotament, és que està esgotat. Projectes i líders, perquè el president Aragonès ja no sap què proposar després de cada símptoma de desencís sobiranista: acord de claredat, front unitari... Si al mateix temps que advocaven per una acció conjunta els uns, o el front els altres, cada partit preparava la pròpia campanya de primàries o les seves candidatures... La mateixa compareixença del president traspuava precampanya. Ves que l’esgotament no desemboqui en un relleu també de formacions polítiques i d’entitats. Illa respira alleugerit, però el que era un dilluns feliç per als socialistes se’ls complica si han de sostenir un Sánchez trontollant. I els comuns superen Podem, però s’acaba el projecte Colau.
Coincideixen, almenys, en una conseqüència de no resoldre l’encaix de Catalunya o no acabar de solucionar els problemes ciutadans: vindrà la dreta amb la ultradreta. Quan els partits advoquen pel diàleg però no el practiquen, l’entesa, però es barallen i s’obliden de l’obligada recerca del consens... sempre hi ha la dreta. Com al pati de l’escola, que de tant voler-se fer la punyeta els uns als altres i jugar sense renunciar a cap part de l’espai, sempre hi havia algun petit que prenia mal, a més d’algun entrepà tirat per terra... I llavors venia el càstig, la pèrdua d’oportunitats i de llibertats.
