Cartes perdudes
Surto del cinema callada, reflexiva, amb impotència i tristesa. Hi ha documentals que deixen petjada. Tot i que et penses que saps que la repressió franquista fou cruel i bàrbara, de vegades sentir la veu de les protagonistes fereix d’una manera especial. Em va passar fa uns dies a Torroella de Montgrí en veure el documental Cartas perdidas de la directora Amparo Climent. Des d’un cinema històric, de més de dos segles, es presenta un cru documental sobre la recent història del cop d’estat, de l’exili, de la presó i la pena de mort. El relat basat en les lectures de cartes trobades de dones protagonistes de la primera època de la guerra civil i el franquisme, llegides per reconegudes actrius que hi posen veu als llocs on van succeir els fets. Comença amb una crua descripció del que va suposar la Desbandá a la carretera de Màlaga a Almeria. Hi ha moments que falta l’aire, que la cruesa dels relats que s’expliquen entra punyentment molt endins. Una història recent per comprendre la doble persecució que van patir les dones: la ideològica i la de gènere. D’aquí la importància de fer jornades de memòria històrica, com la cinquena organitzada pel Museu de la Mediterrània, titulada Viure en dictadura: els anys més foscos (1939-1950). Queden molt pocs testimonis d’aquella època, però encara n’hi ha de la repressió viscuda en els darrers anys del franquisme i, per tant, encara hi ha possibilitats de seguir deixant petjada. Perquè la teoria segurament molt o poc es coneix, però el més important és que la història se t’endinsi i causi ferida per entendre i per prendre consciència històrica del moment. I cal que el missatge segueixi arribant al jovent. Considero important que les protagonistes segueixin fent aquesta feina, sigui per deixar una gran petja com aquest documental o una de petita com podria ser la transmissió del missatge i les vivències als nets, a les seves amistats, a les escoles i instituts... Queden pocs anys per fer aquesta feina, perquè les primeres generacions que no vam viure la repressió hem deixat de ser joves. Com diu el programa de la jornada del Museu de la Mediterrània, “conèixer la nostra història ens permet posar-la en valor i obrir camí per a construir un present i un futur amb més consciència sobre el nostre passat”.