La gran deserció

De les piulades de caràcter reactiu als resultats dels 28-M que aquests dies he llegit a Twitter, em quedo amb una en què es preguntava quin era el pla B que tenien els electors que havien optat per abstenir-se. Una formulació, des del meu punt de vista, equivocat, perquè no anar a votar (la participació va ser només del 55,5%, gairebé nou punts menys que a les municipals del 2019) és en si mateix una alternativa que és menyspreada pels partits, els analistes polítics i els periodistes amb la falsa argumentació que qui no vota després no té dret a queixar-se. Després d’uns comicis hauria d’obrir-se, per a tots els grups, un parèntesi obligatori d’uns quants dies marcats pel silenci i un cert aïllament per anar a fons sobre el sentit dels resultats, entre els quals el de l’abstenció. Segur que la pallissa física i moral que vam patir l’octubre del 2017 i la incapacitat manifestament demostrada per part dels líders de l’independentisme de reconciliar-se i obrir una nova etapa il·lusionant ha portat molts sobiranistes a quedar-se a casa. Però hi ha una altra lectura a fer davant d’aquesta deserció, més gran que la del 2019. I té a veure amb la decepció amb la classe política, massa pendent de les carreres i els interessos particulars i massa poc dels problemes concrets i reals dels ciutadans.