Que esperes?

La setmana passada vaig anar a comprar una funda per al mòbil. Quan surto del pakistanès amic que ens ho arregla tot, m’aturo un moment al mig de la Rambla per embolicar-me un cigarret, perquè si ho faig caminant no acabo embolicant res, la picadura cau a terra, el paper se’m trenca i m’oblido que duc el filtre suspès als llavis. Entretinguda amb la meva artesania tabaquera, la dona de la botiga de roba del costat del pakistanès surt al carrer i em saluda. “Ara feia molt de temps que no et veia!”, diu com si hagués vist la Verge, i jo somric de costat amb el filtre blanc encara penjant de la boca. “Que esperes?”, em pregunta sense solta ni volta. “No, no espero, m’estic intentant fer un cigarret”, li responc, a la xafardera, sense amics i ulleres de cul de got. I llavors la tempesta, la intromissió, les ganes de fotre’t de peus a la galleda pròpies de l’ésser humà contemporani amb poca feina i mig dit de front: “No, no, dic que si esperes una criatura.” I em mira la panxa, la desgraciada dels collons. “Per-do-na?”, salto amb els ulls com taronges. Com diu en Fèlix Xunclà: algú sap quin gust té l’enteniment? És que potser ens l’hem begut i no ens n’hem adonat. La llumenera s’embardissa més en el jardí en què ha entrat tota sola i afegeix: “Ai, no, ja veig que estàs grassa tota tu.” Al·lucinant. I la lloca: “He pensat que a la teva edat potser t’havies tornat a animar.” En resum: quan estàs prima ets una ionqui o una anorèctica, i quan estàs bé resulta que estàs prenyada i a sobre ets una vella il·luminada amb ganes de reviure la maternitat. Sisplau, meteorit, cau d’una punyetera vegada.