UE: aranzels al CO2

El greu problema del canvi climàtic ha arribat pràcticament a tota la població europea, no endebades és aquí on es lidera la lluita contra aquesta plaga que està fent un escac a la vida vegetal i animal del planeta. El fet que augmenta la consciència sobre el problema no vol dir que les actuacions individuals per ajudar a corregir-lo siguin les adequades i suficients. Tampoc no ho són per part d’un sistema productiu que fa quasi tres segles que descansa en la crema de combustibles fòssils, amb l’afegit recent dels països en desenvolupament que segueixen el mateix patró i que se senten en el legítim dret de millorar els seus nivells de benestar material.

El principal problema dels gasos d’efecte hivernacle (amb el CO2 al capdavant) és que no s’havia de pagar per emetre’n. Va ser Europa qui va començar a tractar-lo el 2005, a través de l’anomenat mercat de carboni, que afecta les empreses de sectors més emissors com l’energia elèctrica, siderúrgia, ciment, paper, vidre o adobs. En una economia tan liberal com l’americana, fa quatre anys que un grup de 27 premis Nobel d’economia i altres experts de gran prestigi signaven un manifest inequívoc apostant per imposar una taxa sobre el carboni com a via més eficaç per tal que el mercat s’orienti cap a baixes emissions. També recomanaven aranzels sobre el carboni, per tal que les empreses americanes no perdessin competitivitat enfront de països sense taxa o amb taxes menors.

En aquesta darrera línia, l’actuació capdavantera de la UE sobre el carboni s’acaba de reforçar amb un nou instrument, el mecanisme d’ajustament en frontera per carboni (en anglès CBAM), que ha entrat en vigor el 17/5/23, que serà d’aplicació a partir de l’1 d’octubre d’enguany en fase inicial, i definitiva a partir de l’1 de gener de 2026. El mecanisme garantirà que el preu del carboni de les importacions és equivalent al preu del carboni de la producció dintre la UE. Anem pel bon camí. Ja era hora!