Wokisme borbònic

Una de les novetats –relatives– de les darreres eleccions municipals és la constatació definitiva del fet que l’àmbit ideològic dels comuns no és neutre en l’eix nacional, sinó que està arrenglerat, de forma inamovible, en la trinxera del règim establert. En aquest sentit, l’aposta per Ada Colau de l’establishment barceloní, via Valls, està tenint una continuïtat natural en les maniobres de Jaume Collboni, que reclama que els regidors del PP l’ajudin en la investidura d’un govern PSC-Barcelona en Comú amb l’argument, invariable, d’evitar un alcalde independentista.

El fet és que vuit anys d’Ada Colau han servit, a Barcelona, per fixar una opció ideològica basada en l’aposta política per la identitat individual de les múltiples banderes LGTBi i un discurs ecologista concretat en un rebuig, difús i contemplatiu, del turisme de masses, i a més de sobrevalorar mediàticament la conversió en zona de vianants del carrer Consell de Cent. En conjunt, l’expressió local d’aquesta esquerra mil·lennista concentrada en els valors de determinades minories i alegrement despreocupada del dèficit fiscal i els sofertíssims passatgers de rodalies. En definitiva, la victòria de Xavier Trias i el distanciament d’ERC pot posar fi, si no hi ha sorpreses, a la conversió de Barcelona en el parc temàtic de l’esquerra espanyola. Una ciutat progre on venir a descansar de l’administració del poder i els diners que es fa a Madrid. Aquest wokisme borbònic és el que intenta liquidar les restes de l’esmena a la totalitat que va significar el 15-M, amb les banderes republicanes inundant la Puerta del Sol i la crítica, clara i directa, a la Transició espanyola i la casta postfranquista que gestiona el règim del 78. Vençuts i desarmats els indignats i Podemos, l’independentisme ha de reflexionar seriosament com plantar cara al buldòzer político-mediàtic que amenaça, un cop més, amb tornar a entrar per la Diagonal.