Societat hipermasteritzada

Els pares de les persones que formen la Generació Tap (les nascudes entre 1945 i 1965) anhelaven que els seus fills obtinguessin un títol de formació professional o universitari. La projecció de frustracions –donar als fills allò que a tu et va ser negat– era un principi bàsic d’ascensió social. I per assolir aquesta fita, qualsevol sacrifici era poc: fer hores extres, renunciar a formes d’oci que avui ja estan esteses per defecte, i dur una vida molt austera en què els pedaços i els sargits van esdevenir la metàfora literal d’una època. Mutatis mutandis aquest esperit també va perdurar amb els pares de les persones de la Generació X, les nascudes entre 1965 i 1981. L’ideal neoil·lustrat de confiança en el progrés a través del coneixement topa amb una realitat: la formació acadèmica institucionalitzada pateix una crisi important. Vivim en una època hipermasteritzada, de dobles graus, postmàsters. Els curricula acadèmics s’han sacralitzat. Però en paral·lel descobrim estupefactes que l’acumulació de títols no necessàriament representa un augment de la sensibilitat cultural, de l’ambició per aprendre, de la intel·ligència, l’originalitat i –ja no diguem– de l’ètica, el civisme o la perfectibilitat democràtica. Alerta! No pretenc matar tot el que és gras per acabar afirmant que els títols –i la formació que hi ha darrere els títols– no signifiquen res o són una superstició oficialitzada. Només vull dir que sovint sospito que els meus ancestres illetrats mostraven més passió pel coneixement i aptituds per la saviesa que moltes d’aquestes persones exquisidament formades, amb un currículum notable, poliglotes, amb diversos títols acadèmics..., però que, en canvi, manifesten poc interès per culturalitzar-se, poca espurna creativa. Potser hem arribat a un grau d’il·lustració esterilitzada. Si darrere una formació no hi ha un sentit de civilització, col·lapsarem en el punt en què les adquisicions acadèmiques no es corresponen amb un progrés cultural, social i moral.