Anticapitalistes

Hi ha un partit català que es qualifica d’anticapitalista. Em sorprèn el qualificatiu, perquè, de partits anticapitalistes, n’hi ha molts. No en conec cap que digui que és capitalista, tot i que alguns ho són en el sentit més pur de la paraula.

Segons la doctrina econòmica tradicional, hi ha dos factors fonamentals: el treball i el capital. En teoria, el primer el representen les esquerres i el segon, les dretes.

De fet, els partits capitalistes, aquells que creuen que el capital domina sobre el treball, són ben pocs i s’haurien d’identificar amb l’extrema dreta. L’anticapitalisme és quasi tan vell com el capitalisme. El papa Lleó XIII ja ho era en la segona meitat del segle XIX. Jo mateix ho soc, així com bona part dels militants dels partits de centre i de centredreta que es defineixen com a socialdemòcrates. No gosen presentar-se com a enemics del capital perquè saben que encara té molt poder.

El capitalisme considera que el control del capital li dona dret al control del factor treball, un fet absolutament negatiu. Els capitalistes treballen des d’un despatx, no saben gairebé el que és una fàbrica i tenen a la seva disposició uns servidors que els fan la feina. En els últims 50 o 100 anys, s’ha creat una classe social, que té cada cop més força, que representa aquests intermediaris i que fa de pont entre el capitalista benestant i el treballador que viu d’un sou o d’uns serveis que li encarreguen.

El capital i el treball es mantindran, però s’hauria de buscar una fórmula que permetés controlar més el capital i donar més poder al treball. En definitiva, introduir sistemes més democràtics en la producció i els serveis. Aquesta visió del sistema capitalista és compartida per una part important de la societat, però pocs economistes i empresaris s’atreveixen a dir-ho i a defensar-ho. El problema és la proposta que poden fer per substituir aquest sistema. Els sistemes totalitaris que pretenien donar tota la força al treball han fracassat, s’accepti o no s’accepti aquest fracàs. Seria bo que els economistes es dediquessin a buscar solucions pràctiques, com va ser la democràcia en el vessant polític. Tot i que ja sabem que és complicat i a vegades la solució no dona gaires esperances. Hi ha moltes democràcies actuals agafades amb pinces, semidemocràcies com la que ens presenta Turquia, o bé sistemes autoritaris disfressats de democràcia. Com la Xina, per exemple, un règim totalitari que es vesteix d’una aparença democràtica i dialogant.

El partit polític català que es qualifica d’anticapitalista s’hauria d’adonar que no està sol i hauria de comprovar que hi ha altres partits que també ho són, amb més o menys energia. Farien un favor a la societat, que s’adonaria que tenim un problema que no és tan sols de l’extrema esquerra, tal com és vist per aquest partit. Potser l’única diferència fonamental és l’esperit revolucionari que no tenen la resta de partits, que preferirien una solució dialogant i no violenta. Personalment, estic en contra de tota mena de violència, però també estic en contra de la situació actual, que no suposa cap avenç de la nostra societat.