La merla

Un pardal, una cotxa fumada, un verdum, un gafarró… En aquelles ciutats quietes i lentes de la primavera de fa tres anys, el pas de les hores el marcava el cant nocturn d’un xot. El cant dels ocells, no en genèric sinó d’espècies diferenciades amb la precisió auditiva d’un ornitòleg, sempre hi és. Però fins al confinament no havia sentit, des del meu balcó, els cants intercalats d’un pardal, una cotxa fumada, un verdum, un gafarró. A la cantant Anna Andreu la visitava una merla. Anava sovint al pati on escrivia les noves composicions del disc La mida. Ho va explicar a La Mercè de Girona en una conversa amb la professora Mita Casacuberta en relació amb el poema Quietud de la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà i que canta als concerts: “Ombra de pinar dorment / una branca s’estremia / Era un ocell que hi venia / era el sospir d’un absent”. L’escriptora Sara Mesa evocava també l’observació pausada i la curiositat que li despertava la visita d’una merla. Ocell negre al qual Nina Simone cantava en la desesperança, el seu plomatge fosc el disfressa d’obscuritat i de misteri i d’un simbolisme màgic que el fa protagonista de cançons, contes i somnis. Considerem doncs que la visita d’una merla, de nom aristocràtic, és una epifania, la unció d’un pedigrí creatiu que no et dona el refilar del gafarró, que té nom de pagès i que, per molt que infli el pit groc, el que veiem és un ocell gris i comú. I no una merla.