No m’estimis tant

Hi ha algú que m’estima molt. Massa, o molt més del que jo voldria. No li poso cara, ni tan sols nom i cognoms. No sé si és home o dona, ni si respon a un gènere convencional. Potser no és res més que un nou producte de la intel·ligència artificial. O un robot dels de tota la vida. Només sé que m’estima puntualment per sobre de les meves possibilitats. Em refereixo a la persones, o persones, o dispositiu, o qui diantre sigui, que cada dos mesos fa una estimació del que considera que em toca pagar de la factura del gas. D’un temps ençà, el seu càlcul supera els 200 euros. No sé si es pensa que a casa ens dutxem tots vint-i-cinc cops al dia, que ens hem comprat un autobús modern i el corresponent carregador de gas natural vehicular o que hem decidit assumir la despesa dels taulells de cuina de tota la comunitat. A cada queixa, la mateixa resposta: que només és una estimació. Puc assegurar que mai, ni per error, m’estimen a la baixa.

El pas següent és enviar la foto del comptador a la companyia i demostrar que el consum real està molt per sota del que ells havien computat. La darrera factura va baixar, automàticament, de 205,01 a 38,69 euros. Després de pregar-los que deixin d’estimar-me amb tanta passió perquè l’ensurt cada dos mesos no me’l treu ni Déu, m’han respost que el problema és que no tinc un comptador intel·ligent i, per això, han de calcular a cegues. Es veu que la intel·ligència se l’ha endut tota la persona que fa els números a la companyia. Perquè, arribats fins aquí, el dubte que m’assalta és, bàsicament, quantes estimacions errònies deuen colar i a quants centenars o milers de persones, tenint en compte que hem entrat en una voràgine de despeses en què ja no diferenciem el preu just de l’estafa. I ja ens poden venir a dir que amb la visita del tècnic de torn la situació es repara. Mai he sentit ningú mostrar la seva grata sorpresa per un retorn de diners inesperat i no reclamat. Així que d’ara endavant, si us plau, no m’estimin tant i permetin-me respirar una mica.