Un oasi esportiu i social al barri

El juny de 1940 es van inaugurar, al número 46 de la ronda de Sant Pau, els Banys Populars de Barcelona, construïts per Aguas de Barcelona, que aleshores era de titularitat municipal. Per una pesseta de l’època, els veïns del barri del Raval i de Sant Antoni podien anar a dutxar-s’hi –els pisos no solien tenir dutxa– o pagar una pesseta i mitja i banyar-se a la primera piscina amb clor que hi va haver a Barcelona. Ja en aquells temps, l’objectiu era proporcionar un espai d’esport i higiene a la gent més humil que poblava el Raval, o, com era conegut, el barri Xino. A més d’aportar benestar social i físic al barri, també es reduïa el risc d’epidèmies.

Des d’aquells primers anys d’activitat, el gimnàs Sant Pau ha continuat sent un referent al Raval, ja que sempre ha actuat basant-se en les necessitats del barri. L’acció social de l’espai esportiu es va reforçar l’any 2012, quan els treballadors es van constituir en cooperativa sense ànim de lucre i van afegir el concepte “social” al nom de l’equipament.

L’entrada dels treballadors en la direcció de l’entitat va venir forçada per la crisi econòmica, en què l’antiga direcció havia deixat el negoci. Després d’un seguit de males decisions empresarials, es perdien diners i les instal·lacions havien quedat obsoletes, ja que no s’hi havien pogut fer reparacions des del 1992 perquè els propietaris del moment no ho permetien. La majoria dels empleats feia més de 25 anys que treballaven al local, i pagar indemnitzacions sortia molt car. Va ser per això que els treballadors van poder quedar-se el negoci i els seus deutes per 1 euro.

Van decidir ajustar les quotes dels veïns i oferir accés gratuït a les instal·lacions a 900 persones sense recursos. “Vam anar adaptant-nos a les necessitats del barri, tant en activitat esportiva com en l’aspecte social. Havia de ser un gimnàs però també un espai de trobada”, explica la directora, Lara Cáceres. Per aquest motiu també es va donar servei a les persones que es quedaven a l’atur o passaven dificultats econòmiques. Eren els socis de quota zero, condició que ningú coneixia de ningú. En paral·lel, el gimnàs s’anava emmotllant a l’evolució del barri: va oferir serveis de vestidors no binaris i tancava més tard durant el temps del Ramadà, entre moltes altres iniciatives inclusives.

En esclatar la covid, van deixar la part esportiva i es van abocar als més colpejats per la crisi, una feina que encara ara no han pogut donar per tancada: “Vam donar servei de dutxes i entregàvem paquets de menjar, no podíem oferir menjador social, però sí que podien venir a recollir els menús”, recorda Cáceres. A les que ja estaven atenent en altres serveis, s’hi van afegir prop de 200 persones més necessitades de menjar i d’altres productes de primera necessitat. Aquesta tasca els va aportar un contracte d’emergència que l’Ajuntament va fer arran de la pandèmia per garantir la viabilitat de l’espai davant la manca d’ingressos.

Però el contracte de lloguer del gimnàs va expirar l’1 de juliol del 2020, i des d’aleshores han esquivat dues ordres de desnonament –el 20 de gener i el 30 d’abril–. En l’última ocasió, el Tribunal Superior de Justícia (TSJC) va suspendre el llançament perquè l’Ajuntament i la família propietària de la finca continuessin negociant una sortida al problema.

Aquesta va arribar finalment, i ara la cooperativa afronta el futur amb ganes de normalitzar el servei i tornar a donar al seu barri el benestar físic, emocional i social, tasca per a la qual va néixer. Per una vegada en molt de temps, una història humana té a prop un final feliç. Aquests no abunden en una ciutat com Barcelona, on prop de 3.000 persones dormen cada nit al carrer. Calen més oasis i més equips de persones disposats a crear-los.