Tan de bé ha fet Déu!

Diumenge al matí, camí d’Iruñea, a l’altura de Tafalla i a quaranta quilòmetres d’El Sadar, l’autopista es vestia de groc. De groc les margeneres de la banda dreta. De groc les margeneres de la banda esquerra. De groc els espais centrals (on n’hi havia). No era una pinzellada de groc. Era un groc complet. Absolut. Continu. Quasi insultant. El groc de milers de matarrades de ginesta. Compactes. Sense transició entre elles. Competint per l’ espai. Com una enramada perpètua. Com una processó contínua. La certificació de la natura que el Corpus és a la cantonada, però ho vaig interpretar com un bon senyal, bo i que no soc de fer-me pel·lícules. El Girona saltaria al camp amb el segon equipament, que aquesta temporada era groc. Vet aquí que em vaig suggestionar i convèncer que guanyaríem l’Osasuna i que quedaríem setens, amb 52 punts i classificats per a Europa. Però no va ser, com vostès ja saben. Dilluns, quan tornàvem, des de Pamplona i fins a l’altura de Tafalla, l’autopista continuava vestida de groc. Del groc de milers de matarrades de ginesta. Compactes. Sense transició entre elles. Competint per l’espai. Com una enramada perpètua. Com una processó contínua. M’ho vaig prendre com el gran homenatge que es mereixen jugadors, tècnics, club i afició. Digueu-me babau, però ara penso que tan de bé ha fet Déu al reservar-nos un final amb només 2 punts de 15. Com deia l’àvia Neus, més val menjar poc i pair bé.