L’exili català i Mèxic

A partir de 1939, com és sabut, començà una ferotge i sistemàtica persecució amb pretensions genocides de tots els demòcrates de l’Estat espanyol i, per als catalans, a més a més, la proscripció de llurs particulars institucions. Pel sol fet de voler ser-ho, de catalans, s’arriscaven a terribles conseqüències. Fins i tot el seu idioma –un patrimoni cultural mil·lenari– va ser objecte de proscripció i persecució. Clarament ho van exposar moltes vegades capitostos feixistes, com ara un tal Felipe Acedo Colunga, qui per cert es va endur un bon ensurt a la meva Guadalajara per haver dit que s’havia d’aniquilar el català perquè els catalans “son unos mal nacidos”. Cal dir que aquesta actitud no era accidental, sinó una mena de sublimació del que grans contingents de la societat espanyola han cregut sempre: per ser espanyol s’ha de deixar de ser qualsevol altra cosa que no respongui als patrons de pensament i conducta establerts per la seva reaccionària i sempre feixista oligarquia. La llotja del Reial Madrid, vaja... Com a conseqüència, el catalanisme no el poden entendre d’altra manera que com una traïció a la “puresa de la nació espanyola”.

Això explica que, en esdevenir la derrota del govern legalment constituït, la por es convertís en el comú denominador de la població catalana i es generalitzés la necessitat de fugir. Es parla de més de mig milió de persones que van travessar la frontera amb França i començaren una llarga època de molts patiments, de gana, de fred, de malalties, d’enyorament i de por..., de molta por. Por de ser retornat, por de no sortir viu dels camps de concentració francesos, por més endavant de ser enviat a morir a camps alemanys de treballs forçats (com el de Mauthausen). Uns es van poder diluir per França, molts d’altres van anar tornant fent cas de les falses promeses de concòrdia del govern franquista. Però d’altres van anar-se’n molt més lluny, fins a països que aleshores els eren gairebé desconeguts, però els obrien una escletxa per viure en pau i sense perill de cap mena a causa de la seva manera de parlar i de pensar. Tots aviat sentiren cada cop més sovint el nom d’un país que, per una raó o per una altra, els oferia solidaritat: Mèxic.

Pocs sabien que dels 400 fills d’aquell país voluntaris a les mítiques brigades internacionals només en van tornar a casa una seixantena. Tampoc hi havia una idea generalitzada de l’ajuda amb aliments i estris de moltes menes proporcionada pels sindicats mexicans, ni de la solidaritat amb la República dels seus diplomàtics a la ginebrina Societat de Nacions. Era un antecedent de la protecció legal que representants de Mèxic aconseguiren arrencar-li al Mariscal Pétain mitjançant un pacte –no sempre honorat pels francesos col·laboracionistes– que acceptava la protecció de la bandera mexicana als refugiats a França i que va salvar la vida de milers de refugiats de diverses nacionalitats, però principalment de l’Estat espanyol. Potser unes 130.000!

L’ambaixador mexicà l’any 1940, Luis I. Rodríguez Taboada, lamentaria que Lluís Companys no hagués buscat la seva protecció, tal com sí que va fer el president Manuel Azaña. Si el president català fou segrestat a França i portat a Espanya per assassinar-lo, quan van voler fer el mateix amb el tal Azaña, els tres pistolers franquistes van preferir fugir quan dos diplomàtics mexicans els van fer front, disposats a defensar-lo. Aviat sortiren ben curulls de refugiats els primers vaixells cap a Amèrica, principalment a Mèxic. Un parell, el Winnipeg i el Massiglia, anaren a Xile i l’Argentina, després, però, no n’acceptaren més. Res no es pot ni tan sols comparar amb Mèxic, com ho diu amb justícia Joan Sauret: país “que va obrir de bat a bat les portes d’uns cinquanta mil republicans”. Però el que diu Sauret, malgrat el seu entusiasme, queda curt, ja que la solidaritat mexicana no només consistí en deixar entrar..., també s’ha de tenir present el fet més extraordinari i únic: els van venir a buscar i a protegir tant com van poder a França mateix, en primer lloc, i també a Portugal.

S’hauria de tenir present que a Mèxic hi van venir més refugiats que a tots els altres països d’Amèrica junts. El mateix es pot dir dels catalans; a més, s’ha de reconèixer que no tingueren més limitació que qualsevol ciutadà mexicà.