Carlos Gardel a Catalunya

Aquest any fa exactament un segle que Carlos Gardel va aconseguir la nacionalitat argentina, i no és una cosa menor si es té en compte que aquest home d’origen misteriós, no se sap encara si nascut a l’Uruguai o a França –a Tolosa hi ha una placa commemorativa a la casa on diuen que va néixer el 1890–, està considerat un dels pilars de la cultura i de l’essència argentines, com el més universal dels cantants i compositors de tango i el gran difusor internacional del gènere. De la seva fama transfronterera en dona fe l’article Una visita a Carlos Gardel, signat per Sam Dukas, que es va publicar el 25 d’octubre del 1934 al diari gironí L’Autonomista, només uns mesos abans de la mort de Gardel, en un accident aeri, el 24 de juny del 1935. A l’article el brasiler Alfredo Le Pera, amic i col·laborador de Gardel –lletrista de Mi Buenos Aires querido, El día que me quieras o Volver i guionista de les seves pel·lícules, que va morir en el mateix accident– explicava que el cantant havia nascut a Buenos Aires, on sí que hi ha consens que va viure des de molt petit, en condicions miserables.

Gardel va debutar a Barcelona el 1925 com a membre de la companyia argentina Rivera-De Rosas, on era presentat com un “notable cantant i tocador de guitarra”. El cantant havia fet el seu debut europeu dos anys abans, el 10 de desembre del 1923, al Teatro Apolo de Madrid, amb l’esmentada companyia, però no hi va tenir la mateixa repercussió que després sí va assolir a Barcelona i a Catalunya en general –el gener del 1926 va actuar al Teatre Principal de Terrassa; també hi ha la tesi que Gardel era descendent d’un sabadellenc emigrat a l’Uruguai–, que va ser la seva autèntica porta d’entrada a Europa, abans de conquerir París, l’any 1928. Llavors van començar uns anys d’activitat frenètica, de grans èxits i pel·lícules produïdes per Paramount, rodades a França i als Estats Units, tot i que l’última, Tango Bar (1935) estava ambientada a Barcelona, i es va estrenar just després de la seva mort. A tot el món es va plorar per Gardel. També a Girona: el Salón Gran Vía li va dedicar l’octubre del mateix any un “programa homenatge pòstum” amb les pel·lícules El día que me quieras i Cuesta abajo, per recordar “el artista que canta i encanta ”.