El valor del silenci

Fa unes dècades, amb tots els seus defectes, Barcelona era una ciutat relativament amable amb els seus habitants. Ben traçada, amb els serveis públics i els equipaments que s’anaven creant o rescatant de la llarga nit del franquisme i la recuperació del català com a llengua de dignitat. És trist que durant la campanya electoral molts dels candidats hagin posat l’accent en la prosperitat i la projecció i no pas en l’habitabilitat de la capital catalana, que és segurament el que més s’ha deteriorat. Els barcelonins patim el preu sideral de l’habitatge, la contaminació que no baixa ni per mal de morir, la massificació per la turistificació que fa que vagin desapareixent botigues centenàries a canvi de rètols en anglès de cadenes de multinacionals de la restauració i que ens costi que ens atenguin en la nostra llengua a casa nostra... Però un dels elements que més representen l’hostilitat creixent del cap i casal cap als seus ciutadans, i del qual no se’n parla prou, és el soroll. Gairebé no queden oasis de silenci a Barcelona. Quan no són les obres eternes al carrer, que no s’aturen ni en cap de setmana, són els macroconcerts que escampen ones de so per molts barris, les terrasses dels bars, o les finestres obertes dels pisos turístics. Molts bavegen per si tal o qual macroesdeveniment tindrà una repercussió d’ics milions a la ciutat (sic), mentre la ciutat i els seus habitants no poden descansar.