Festa de fi de curs

Festa de fi de curs en una escola concertada d’una capital de comarca. Vivim en una societat socialdemòcrata que gaudeix d’una relativa pau social a canvi de dissimular les diferències de classe. Un exemple: un tertulià propietari de diversos immobles i sis mil euros d’ingressos al mes es considera a ell mateix classe mitjana, cosa que també fa la responsable de la peixateria d’un supermercat que cobra un miler llarg per treballar de dilluns a dissabte i que ha de pagar la meitat del sou al tertulià en concepte del lloguer del pis on viu. Tots som classe mitjana, és clar que sí, malgrat que alguns ho siguin més que altres. Ara bé, hi ha un lloc, un únic lloc en tota aquesta socialdemòcrata terra, on és impossible dissimular les diferències: la festa de fi de curs d’un centre educatiu.

A la festa del centre concertat trobarem entre els pares i mares moltes hores de perruqueria i gimnàs i oci. Fins i tot els pares calbs semblen haver-se tractat amb alguna tècnica especial que els aporta una brillantor juvenil als cranis i un fulgor entremaliat als ulls quan fan bromes amb altres pares i mares. Les restriccions de la covid han marxat i al seu lloc s’està imposant un tímid retorn als feliços i juganers anys vint del segle passat entre els qui s’ho poden permetre. Els ideòlegs de l’educació intenten que, almenys, en la seva etapa obligatòria tot l’alumnat sigui tractat amb igualtat, i això s’aplica tant als centres públics com als concertats. Però el mateix sistema fa dècades que afavoreix concentracions de determinats sectors de població contra les quals cap conseller, per molt d’esquerres que hagi pretès ser, s’ha atrevit mai a actuar.

La festa acaba ben entrada la nit. Uns operaris sorgits de no se sap on desmunten altaveus i mescladors. Els comiats dels pares són pausats i tranquils. El curs vinent tot tornarà a començar de la mateixa manera.