Parlem del temps

Parlar del temps pot ser una forma rutinària d’iniciar una conversa, però en molts casos és una bona rutina. Les nostres opinions sobre el dia que fa, i el to que utilitzem per expressar-les, solen ser un indici prou clar de si ens trobem en un moment de sociabilitat o de mal humor, i a partir d’aquí l’instint ens diu si val la pena de continuar conversant o si val més acabar el contacte en aquesta fase prèvia. Les formes d’aproximació indirecta les fem servir més habitualment que no ens pensem.

Però el temps no és tan sols pretext per al diàleg, sinó un tema del qual es pot parlar molt seriosament, perquè ens afecta d’una manera decisiva. A El Correu de la Unesco (núm. 14) hi ha un treball molt interessant de William W. Kellogg que duu un títol suggestiu: L’home pot descompondre la màquina del clima. Diguem de passada, però no sense èmfasi, que és molt important que aquesta publicació mensual de la Unesco es publiqui també en català, a més d’editar-se en alemany, anglès, àrab, castellà, coreà, francès, hebreu, hindi, italià, japonès, kiswahili, malai, neerlandès, persa, portuguès, rus, tamul, turc i urdu. Cal agrair als Rahola d’Editorial Teide que hagin fet possible aquest reconeixement internacional de la cultura i la societat catalana.

Kellogg recorda que el clima de la Terra depèn d’un equilibri delicat i inestable, determinat per l’acció del sol, de l’atmosfera, dels oceans, de la terra ferma, dels gels i la neu de les regions polars i dels organismes vius, inclosa la humanitat; i aquest darrer punt és molt preocupant, perquè les activitats de l’home poden produir un canvi climàtic a escala mundial si les tendències actuals continuen. Un dels problemes més greus és l’escalfament progressiu de la Terra, a causa de l’augment de biòxid de carboni en l’atmosfera. Aquest gas, producte de l’ús a gran escala del carbó, el petroli, el gas natural, etc., ja presenta, avui dia, una concentració superior en un 15% a la que hi havia a començament de segle. El biòxid de carboni va engruixint una capa de l’aire, evita que s’escapin una sèrie de radiacions naturals i, “en el millor dels casos”, a final de segle el planeta serà més calent que mai no hagi estat els darrers mil anys, i la temperatura hi continuarà augmentant, perquè el procés és irreversible.

Es preveuen, doncs, modificacions de la circulació atmosfèrica i oceànica, i, en conseqüència, canvis regionals de temperatura: unes regions esdevindran més seques i d’altres, més humides que avui. Les zones polars es reescalfaran més que els tròpics, i això provocarà grans alteracions, entre les quals la del nivell del mar. Serà indispensable una readaptació dels mètodes agrícoles i dels estils de vida, i els costos econòmics per a la comunitat en conjunt seran considerables.

Diu Kellogg que, si comparàvem l’evolució futura del clima amb un drama, n’estem vivint el primer acte. El fet que el desenllaç sigui encara llunyà, i difícil de preveure, no ens ha de fer oblidar la nostra responsabilitat actual, perquè el biòxid de carboni que anem llançant a l’atmosfera i els boscos tropicals que destruïm són uns “errors” que no podran ser “corregits” en el futur. Hi ha moltes maneres, doncs, de “parlar del temps”.