No som millors que els fills

Els boomers, que en arribar massivament a la jubilació diu que farem petar la caixa de les pensions, som campions de mirar-nos el melic i hem assolit l’excel·lència de la incompetència criant els nostres fills amb l’esquizofrènica fórmula de tractar-los alhora amb sobreprotecció i menyspreu. De debò algú es creu que l’accés tendre a l’actual oferta pornogràfica és la culpable de les violacions grupals? Que no ens en recordem, de les revistes picants que ens passàvem a l’hora del pati, facilitades pel fill del transportista que les comprava a Perpinyà? Si al temps de la nostra adolescència no es coneixien més casos d’agressions no és pas perquè no se n’infligissin, sinó perquè la informació, controlada amb mà de ferro pel Règim i per la cultura del silenci, no corria com ara. I sobretot no havíem caigut encara en el culte desaforat a la demoscòpia. Cada dos per tres surten estadístiques negatives sobre els nostres fills, que si la incompetència lectora, que si les temptacions suïcides, que si l’addicció al mòbil i a les xarxes... La memòria de peix és una altra debilitat dels boomers: tampoc recordem que pràcticament ens iniciàvem en la pubertat en addiccions més brutals, com l’alcohol i el tabac, ni volem recordar que les sobretaules silencioses tot volt d’una omnipresent televisió de dos únics canals i en blanc i negre no era pas precisament un exemple de comunicació familiar. L’últim estudi –de l’Institut Reuters– que ha posat els joves al punt de mira revela que cada vegada creuen menys en els periodistes i els mitjans de comunicació i que les seves fonts veuen directament de les xarxes, més atractives i sobretot més barates. Els boomers que ens dediquem al periodisme ja tenim un altre motiu per refregar-los que nosaltres érem millors perquè llegíem quatre diaris cada dia i no anàvem a dormir sense haver vist el diario de la noche a la tele. En realitat no volem admetre que vivíem en un núvol i que estàvem manipulats pel miratge d’una llibertat d’informació que mai ha existit. Contra les temptacions paternalistes o maternalistes convé recordar el que cantava en Ramon Muntaner, himne de la nostra generació i que hauria de ser-ho de totes: “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare.”