Quatre mentides i un funeral

El 8 d’abril del 2003 dos tancs dels EUA situats a 1.800 metres de l’hotel Palestina, on es concentrava tota la premsa internacional a Bagdad, controlaven un pont sobre el riu Tigris. L’un va girar la torreta, va apuntar 10 minuts i va disparar un projectil de 120 mil·límetres d’alt poder explosiu a la planta 15, on filmava el càmera de Reuters, Taras Protsyuk, la qual cosa va convertir l’estructura de l’edifici en metralla, matant Taras i ferint greument un altre càmera, José Couso, que era una planta més avall i va morir poques hores després en un hospital. El bombardeig, que es va justificar com una acció de guerra, ha portat al calvari una família que ha fet el possible i l’impossible perquè les autoritats espanyoles i europees intentessin jutjar els responsables d’un assassinat que es manté impune, amagat darrere dels vetos diplomàtics i les bones relacions entre els aliats occidentals. Aquest mes de juny, 20 anys després, el germà de Couso, en David, ha viatjat per primer cop a Bagdad. Volia entendre com era el país on en José va perdre la vida i visitar el lloc on li va disparar el tanc. Amb bones paraules, els responsables de l’hotel Palestina li han dit que no li poden obrir les portes de l’habitació 1403, que no volen problemes, que aquell és un episodi que encara no està tancat. Per justificar el crim de guerra, els militars dels EUA han donat quatre versions falses: la primera, que els van disparar des del terrat; la segona, des dels pisos inferiors; la tercera, que hi havien vist un espia iraquià amb prismàtics; la quarta, que havien actuat en legítima defensa. A l’última potser un tribunal els donarà la raó, ja que certament no hi ha res més perillós que una càmera o un periodista compromès que expliqui les atrocitats militars.