La dreta, la guerra i els toros

L’inevitable No-Do n’anava ple: de bisbes, toreros, folklòriques, futbol i, per descomptat, de su Excelencia el Jefe del Estado, protagonista principal envoltat de nets, pescant salmons, inaugurant pantans i autopistes… tota una estètica rònega però ben cuidada d’exaltació del poder feixista. Que en temps més recents Francisco Rivera es fotografiï en un bar decorat amb simbologia franquista, que Juan José Padilla llueixi bandera amb aligot, que Ortega Cano i Morante de la Puebla mostrin obertament les seves simpaties per Vox i que el matador Vicente Barrera es converteixi en vicepresident de la Comunitat Valenciana i es faci càrrec de l’àrea de Cultura, tampoc ens hauria d’estranyar atesa l’estreta relació entre la dreta extrema i aquest abominable món (abominables tots). Vegem-ho: Juan Belmonte i José Ignacio Sánchez Mejías van celebrar el 12 de setembre del 1936 a la plaça de Palma el triomf dels colpistes; també participarien en festivals a favor de la Falange i animarien les tropes nacionals, un cartell que va incloure –a les poblacions alliberades de la República– Marcial Lalanda, Manolo Bienvenida, Domingo Ortega, Manolete. Més endavant vindrien Luis Miguel Dominguín, El Cordobés, Paquirri. Aquests especialistes en l’art de torturar innocents tenien una doble funció: entretenir el públic de les seves misèries i despistar de la violència congènita del règim que es va acarnissar amb els opositors fins a l’últim alè. Ara tornen victoriosos per reforçar la unitat d’Espanya i recuperar les essències perdudes per un excés de democràcia. Per cert, Vicente Barrera, net orgullós dels que van vessar la sang i guanyar la guerra, preguntava fa poc sobre el nom que havia de posar al seu cavall: Viriato, Caudillo o Duce.