Xavier Trias i Ernest Maragall

Quan Trias va avançar que es retira de la política amb un “Que els bombin”... això va quedar registrat per sempre més. Salvant els cent cinquanta anys de diferència, la frase queda situada a nivell de la seqüència sovint citada i repetida del primer president de la República Espanyola, el català Estanislau Figueres, conegut a Catalunya com a Tutau, que va dir des de la tribuna d’oradors del Congrés dels Diputats: “No ho aguanto més. Senyories, els vull ser franc i sincer. N’estic fins als collons de tots nosaltres”... S’hi va incloure ell mateix. Trias no ho ha fet.

Ignoro els futurs polítics dels senyors Xavier Trias i Ernest Maragall, als quals cal desitjar un llarg futur personal. Tots dos haurien de ser homenatjats per la valentia que han tingut en la campanya municipal i davant les negociacions per a l’alcaldia de Barcelona.

És lamentable que, dimecres de la setmana passada, el president Aragonès i el portaveu de JxCat, Albert Batet, es tiressin els plats pel cap arran dels pactes a les diputacions de Lleida i Tarragona, mentre Trias i Maragall ja veien a venir sense concreció que anaven contra ells i que era més fàcil que el que podia semblar que Jaume Collboni fos designat alcalde en clau espanyola amb els vots dels comuns i el PP. Com que a Espanya no existeix el sistema de les interessants segones voltes, que sí que es fan a França, o altres maneres de fer escrutinis. Collboni és alcalde amb tota legitimitat. Maragall i Trias han donant una lliçó als seus respectius caps de files, que a trenta dies d’unes eleccions generals encara intenten rivalitzar.