Tribuna
Quatre genets de l’Apocalipsi
“Els ancians dels ‘nayeeri’, al Mèxic profund, són considerats persones útils, molt valorades i escoltades. Quan moren, se’ls plora com una pèrdua irreparable
“Una tarda qualsevol, un cotxe fúnebre es va aturar al meu carrer. La seva mort no va ferir el cor de ningú fins, com a mínim, sis mesos després. Ningú va lloar la seva saviesa
Al Mèxic més profund, a les tribus que encara avui mantenen els seus costums ancestrals i connecten amb les arrels de la terra –tal com ho faria un autèntic nadiu de Pandora o un na’vi d’Avatar, però sense tanta enginyeria genètica–, els avis ocupen un lloc preferent a les comunitats indígenes i la seva opinió es té en gran consideració en el moment de la presa de decisions, siguin de caire social, cultural, religiós o econòmic. Les persones d’edat avançada es consideren pous de saviesa, acumulada a partir de l’experiència. La seva vellesa els permet desenvolupar un paper importantíssim dins la seva societat: oferir aquest valuós coneixement, adquirit al llarg dels anys, a les noves generacions. Aquesta etapa a la vida dels nayeeri, per exemple, es converteix per als ancians en una època en la qual gaudiran del respecte, de l’atenció i de l’estima dels altres. Seran considerats persones útils, especialment valorades i escoltades, amb un estatus de responsabilitat. I quan l’ancià mori, la seva comunitat el plorarà com una pèrdua irreparable, donat que amb ell desapareix un doll de saviesa.
Intel·ligents, aquests indígenes mexicans. Primer, per intentar resistir-se a la conquesta amb dents i ungles, pràcticament fins a l’aniquilació; en segon lloc, per aconseguir, i continuem amb els nayeeri, que el cora, la seva llengua, sigui avui una llengua nacional a Mèxic, viva i emparada per la llei dels drets lingüístics, i, en tercer lloc, per considerar un valor insubstituïble la saviesa dels seus ancians. Molt hauríem d’aprendre d’aquells que fa uns sis-cents anys anomenàvem indis, paraula emprada amb to despectiu i utilitzada per infravalorar i subestimar la seva cultura, fins a titllar-la d’inexistent.
I per què us explico tot això? Per què aquest enaltiment d’una cultura tan llunyana per a nosaltres, tan a la cua dels nostres interessos o de les nostres inquietuds? Per què subratllar el valor que donen a la vellesa? Doncs mireu, perquè fa escassament tres mesos un fet terrible, lamentable, em va sobtar i em va doldre tant que el seu record, del color del sutge, m’ha quedat adherit a les parets de l’ànima. Fa tres mesos, em vaig sentir bufetejada violentament a la cara per una situació tristíssima de la qual en cap moment vaig ser conscient. Una realitat que m’era absolutament aliena, tot i que succeïa a escassos cinquanta metres del lloc on visc, on escric, on menjo, dormo i respiro. Molts matins passava per allà, amb els auriculars entaforats a les orelles i la música a tot drap, a pas lleuger per arribar a la feina. Amb la mirada sempre fixada al davant, immersa en els meus pensaments –que si la moto que no arrenca, que si he deixat roba estesa i sembla que plourà...
Una tarda qualsevol, un cotxe fúnebre es va aturar al meu carrer, just a la façana d’aquella casa blanca, petita, pel davant de la qual he passat infinitat de vegades. Davant d’aquella casa senzilla, sí, amb dues moreres que, a l’estiu, donaven una ombra fresca a un porxo ombrívol. Un porxo que romania omplert fins al capdamunt de fulles esgrogueïdes, envoltat de finestres tancades amb porticons malmesos i plens de pols que mai vaig veure. Amb una barca avarada enfront del garatge, sobre el remolc, coberta amb un plàstic blau, brut d’excrements de gavina. Feia temps que aquella barca no tastava la salabror del mar, però això jo tampoc no ho sabia.
I ell vivia allà. Sol. I la seva mort no va ferir el cor de ningú fins, com a mínim, sis mesos després que es produís. Ningú va lloar la seva saviesa, ningú l’envoltà de respecte pels anys viscuts. Va morir sol i ningú se’n va adonar. La vellesa, la malaltia, la soledat i, finalment, la mort, foren els quatre genets de la seva particular apocalipsi, que l’acompanyaren, un rere l’altre, els últims mesos de la seva vida, entre finestres tancades i fulles mortes i barques que no recorden la salabror del mar. No sé si algú el va plorar.
I la seva mort em fereix. Per l’abandó i la tristesa, per la soledat de les quatre parets que li feren de sepulcre improvisat. Per ser tan a prop i tan lluny, alhora. Un cas extrem, per descomptat. Però conscient del tractament que donem als nostres avis, generalment relegats a l’oblit, amb la seva veu sufocada per la voràgine de la societat que hem creat i que ens devora, sense temps per visitar-los, per escoltar-los, per oferir-los l’atenció que mereixen, creieu-me si us dic que vaig boja intentant localitzar el consolat dels països indígenes de Mèxic i fer-me filla adoptiva de la seva forma de vida, dels seus principis i de la seva lleialtat. Tot i que... voleu dir que, arribat el moment, als nayeeri els interessarà el meu llegat? De vegades, em pregunto què hauré après que, arribada l’hora, sigui digne de transmetre.
Paraula de gironina.