Llàgrimes de cocodril

Paraules: “La gestió migratòria està fallant, és necessari assolir un acord sobre un enfocament global i coherent. S’ha de treballar amb els estats membres per garantir operacions i mesures operatives eficaces. Fins ara no ho hem aconseguit, hem de continuar la feina i això és el que estem fent.” Ho deia fa uns dies Eric Mamer, portaveu de la Comissió Europea, lamentant el –sempre– penúltim naufragi al Mediterrani, el 14 de juny, en què van perdre la vida centenars de persones. Llàgrimes de cocodril, simulació, escarafalls, hipocresia; aquesta, com altres tragèdies previsibles, s’hauria pogut evitar si els viatgers haguessin estat rescatats, ja que feia més d’un dia que la Guàrdia Costanera Grega coneixia la localització i la situació de risc de la precària embarcació i tenia constància de les demandes d’auxili dels que s’hi amuntegaven. Enfocament global, mesures operatives eficaces, parole, parole, parole… En realitat no es van preocupar per ells gens ni mica, i no estem parlant d’una negligència, d’un descuit o d’un error de càlcul, no, diguem les coses pel seu nom: estem parlant d’una decisió política presa per respectables institucions que des del 2019 ni tan sols comuniquen a les ONG de salvament que estan a prop l’existència d’un vaixell en perill i permeten que s’esfondri. Això sí, cada vegada que es produeix la desgràcia fingeixen preocupació però continuen practicant les mateixes mesures que obstaculitzen els rescats. És la resposta que donen governs cada vegada més radicals i de dretes davant l’augment incessant de desplaçats forçats al món –108 milions el 2022, segons Acnur– fugint de guerres i dels efectes devastadors del canvi climàtic. I pretenen que ens habituem a aquesta infàmia.