Girona, exemple a seguir
Suposo que a tots els qui vam conèixer en Tià Salellas ens agradaria veure la seva reacció en saber que el seu fill petit ha estat nomenat alcalde de Girona amb una àmplia majoria gràcies als vots de Junts i ERC. Per arribar-hi, Lluc Salellas ha hagut de canviar les regles de joc de la CUP per poder-se presentar per tercera vegada amb Guanyem. Girona és el principal èxit de la CUP, que ha aconseguit mantenir alcaldies com les de Celrà o Verges, però, en general, ha entrat en un cert estancament quan no retrocés. És un signe dels temps. Si anem vuit anys enrere i mirem què va passar a les eleccions municipals del 2015, resulta que vivíem la irrupció de Podem als ajuntaments (amb diferents coalicions) i semblava que començava a canviar el panorama del bipartidisme entre PSOE i PP. Van obtenir almenys tres alcaldies importants: Manuela Carmena amb Ahora Madrid, Ada Colau amb Barcelona en Comú i Dolors Sabater amb Guanyem Badalona. Només en dos mandats, la història ha tornat a canviar cap a pitjor. El caïnisme de l’esquerra és desesperant. El PP torna a ser l’amo i si necessita una crossa ja té els cadells de Vox, la qual cosa no augura res de bo. El PSOE només ha aconseguit bons resultats a Catalunya i ha perdut moltes ciutats i comunitats espanyoles (el PP governa a 30 capitals) i, per exemple, l’antic erol de vots socialistes que era Andalusia ara és tot de color blau. Més preocupant és la regressió al País Valencià i les Illes. Semblava que les proves irrefutables de corrupció de molts dirigents del PP els passaria factura i ho va fer el 2015 i potser el 2019, però la memòria és feble, covarda i oblidadissa, i el més greu de tot és que governaran amb Vox. Pel camí hem viscut l’autodestrucció de Convergència, la desaparició d’Unió i un grapat de nous partits dels quals només s’ha mantingut Junts, que, tot i perdre l’alcaldia gironina, és en el nou govern municipal. Amb les alcaldies de Barcelona, Lleida i Tarragona en mans dels socialistes, i les Illes i el País Valencià, del PP i Vox, el tripartit gironí ens convida a creure que l’esperança és possible, sempre que siguem capaços de fer front comú. Tot i que hi ha dirigents que no ho volen ni escoltar, sàpiguen que no hi ha cap altra alternativa.
