Opinió

De set en set

Càrrecs de confiança

Ara és quan entra en joc la figura de l’assessor i el càrrec de confiança. Constituïts els ajuntaments i definits ja els representants polítics que governen els nostres pobles i ciutats (pel mèrit que els han donat les urnes o pel toc de gràcia que els han proporcionat els pactes de govern), comença la purga dels vells i la corredissa dels nous càrrecs de confiança o assessors dels grups polítics; de tot el feix de personal eventual que, més enllà del seu currículum professional, gaudeix d’un valor intangible, inqualificable objectivament, i diria que fins i tot irracional: la confiança. Diuen que, en psicologia, la confiança és creure que la persona farà el que se n’espera. Aquells que ocupen un lloc de treball considerat de confiança o d’assessorament, que cobren uns sous molt per sobre de la mitjana, són nomenats pel càrrec institucional de qui depenen i cauen amb ell quan acaba el mandat o quan acaba la confiança. Només un Ajuntament com el de Tarragona es gastarà més de 658.000 euros a l’any (segons llegeixo al diari Més Tarragona) en retribucions a càrrecs de confiança. No en qüestiono tant el possible excés. El problema és quan tot plegat es converteix en una oficina de recol·locació dels vedells que han seguit fidels la veu de l’amo fins a la menjadora, sense que se’n tingui en compte la vàlua professional. No n’hi ha prou amb la confiança. Potser hauríem de potenciar la figura de l’assessor que assessori el càrrec polític sobre quins són els candidats a millors assessors. Amb la confiança no n’hi ha prou, perquè ja sabem que de vegades la confiança fa fàstic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.