Que bombin a qui, Trias?

La retransmissió en directe de la constitució del ple de Barcelona va ser un excitant document només espatllat pels comentaris que els periodistes televisius s’entossudien a falcar. No calia dir res, només escoltar i callar: poques vegades les cares dels polítics expressen sense filtres l’autèntic estat d’ànim, en aquest cas incapaços de contenir la tírria que sentien els uns pels altres. La filmació del llarg martirologi que va anar des de la proclamació de l’alcalde fins a la desfilada cap a la recepció del Palau de la Generalitat hauria de ser de visionament obligat a la Facultat de Ciències Polítiques. No ens queixem sempre que els polítics s’esbatussen dialècticament als mitjans i després se’n van a compartir cafès com si res? Doncs aquí els teníem, despullats de diplomàcia, a punt d’arrencar-se els ulls davant de tot Catalunya. Impagable. No va ser, en contra del que proclamava Maragall, un espectacle que la ciutadania hauria de castigar com es mereix, sinó una exhibició en temps real del que, ens agradi o no, ha representat sempre l’implacable exercici de la política: aliances imprevistes, traïcions doloroses, pactes amb el nas tapat, companys d’alcova estranys... És comprensible també l’enrabiada de Trias, però la seva veterania els hauria de situar per sobre de segons quines maniobres tan irritants com democràticament legítimes. Ho va intentar el de Junts en el seu discurs, quan va anunciar que sabia encaixar derrotes amb elegància, un segon abans de perdre-la amb el famós “que us bombin”. Trias va obtenir 149.235 vots; el PSC, 131.735; els comuns, 131.594, i el PP, 61.355. Són aquests 324.684 votants que els tres partits sumen els que també mereixen que els bombin? Un discurs excloent que no sembla gaire apropiat per a algú que cinc minuts abans aspirava a ser alcalde de tots. No es pot governar només per als que t’aplaudeixen en entrar en un restaurant. El de Maragall va ser un discurs més reflexiu, descrivint la jornada com una demostració del poder descarnat. Però que no signifiquen poder, les diputacions? Tan unionista és el PSC si pacta amb Colau com si ho fa amb ERC per controlar les diputacions de Lleida i Tarragona o si ho fa amb Junts per controlar la de Barcelona. I, si aquest és el far esquerdat que ha de guiar la singladura, l’independentisme tornarà a empassar aigua.