Facècies empordaneses
A Llers es contava que un caçador veié una vegada un núvol fosc i estrany, que semblava anunciar pedregada. Apuntant bé, li va descarregar un tret amb l’escopeta i veié caure una cosa a terra. Ho va collir i veié que era una orella humana. Després, retornat a casa, descobrí que a la seva sogra li faltava una orella. Llers era terra de bruixes...
Així mateix es parlava en aquell temps d’un pescador de Cadaqués, de malnom Mitjalluna, que cada matí trobava el seu llagut en un lloc diferent de la platja. Una nit va espiar, amagat en un racó, i veié com tres dones vestides de fosc salpaven amb la seva barca dient: “Vara per una, vara per dues, vara per tres!...” Així, s’explicava llavors, anaven i venien d’Amèrica en menys d’una hora. Una altra d’aquest mateix poble. La Lídia de Cadaqués, la Lídia Savanna en el dir de la gent, sempre va viure obsessionada que ella era la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, del qual n’estava ben enamorada. Tenia al poble una casa de dispeses i el seu home, en Nando, feia de pescador, fins que es va suïcidar. Era una bruixa realment la Lídia, com es va dir llavors?
Un altre personatge significatiu de l’Empordà fou el Gambo de l’Escala. Sovint ell parlava de quan era jove: “Aleshores, per dinar menjàvem cargols i per sopar ens fotíem les cloves.” O bé: “Si pogués cobrar tot el que dec, seria milionari.” Un dia va anar a la farmàcia i demanà una aspirina. L’apotecari li digué: “Que te l’embolico?” “No –va fer el Gambo–. Si et sembla me l’enduré rodant.” Deien que el dia del seu enterrament va bufar una tramuntanada que aixecava la cua als gossos. Era d’esperar.
El poeta Josep M. de Sagarra estiuejà uns anys al Port de la Selva. Un dia, tot passejant per la costa, va trobar dalt d’un penya-segat tres dones molt refistolades que li digueren: “Oh, senyor Sagarra! Ens faci un vers! Ens faci un vers!” El poeta ideà ràpidament la resposta, feu acció d’orinar sobre el mar i digué: “Pixo a l’abim / davant la mar blava. / Allà el cap de Creus. / Aquí el cap de la fava.” Mai més li demanaren un vers, aquelles dones.
No sé si tot plegat es tracta de fets reals o inventats. En tot cas tenen la seva gràcia, no? Facècies de l’Empordà, doncs. Velles històries d’altre temps, quan de la palla en feien fems...