Barcelona i el 23-J

“El matí del dijous 15 de juny, el coordinador general del PP, Elías Bendodo, es va posar en contacte amb el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán. En aquella trucada, el PP va oferir el seu suport a Jaume Collboni per aconseguir l’alcaldia de Barcelona. L’única condició plantejada va ser que Ada Colau no entrés a l’equip de govern.” El missatge, provinent dels populars a Madrid, s’enviava als periodistes, dissabte, abans que finalitzés el ple en què el candidat socialista va ser elegit batlle de la capital catalana amb els vots dels comuns i el PP. Després, tots els implicats, els populars de Daniel Sirera inclosos, s’han afanyat a negar que el pacte de Barcelona es fes a Madrid, situant-ne la cocció en l’últim minut a la capital catalana. Però el cert és que Barcelona és un plat principal de cara a les eleccions del 23-J. Ho és per al PSOE, que, en un context de caiguda generalitzada en les municipals i autonòmiques, s’apuntala en la ciutat barcelonina i en Catalunya per propulsar-se de cara a unes generals que se li presenten extremadament complicades. També ho és per al PP, que amb l’entesa s’espolsa l’estigma dels polèmics pactes amb Vox i es presenta com a partit d’estat que ha impedit que l’independentista Xavier Trias sigui l’alcalde de Barcelona. I també ho és per a Yolanda Díaz, que, situada en l’eix esquerra-dreta, exposa la seva aliança amb els comuns de Colau com la que ha vetat que el conservadorisme torni a liderar el consistori. Un acord amb lògica estatal en què tots hi guanyen. La pregunta és: també ho fa Barcelona?