Pobra Barcelona!

Alea jacta est. Jaume Collboni ja és el successor de Jordi Hereu i el seu tramvia, que Barcelona li va rebutjar en referèndum; Ada Colau ja l’espera per pactar el que sigui, fins i tot el govern, amb les cadires i les nòmines dels seus a resguard; Daniel Sirera ja pot fardar de salvador de la pàtria davant Feijóo i la seva cort; Ernest Maragall anirà al Senat a fer el que es fa al Senat i a veure de prop com el neofeixisme s’empodera de nou a Espanya; Xavier Trias se n’anirà a jugar al dòmino i que els bombin a tots, i els barcelonins seguiran la seva vida amb la inconfusible sensació que, una altra vegada, els polítics els han robat les carteres. Per entendre’ns, que els bombin a ells també.

És la democràcia, la política, les normes, és legítim. Són els hits dels últims dies, grans paraules davant les quals tothom s’ha d’agenollar, eufemismes per blanquejar l’únic argument que ha motivat el desenllaç de les eleccions municipals a la capital de Catalunya, que és qui no deixem que sigui alcalde malgrat ser el candidat més votat pels barcelonins (Trias) i qui posem en el seu lloc malgrat haver rebut menys suport dels ciutadans (Collboni). Perquè és exactament això. Collboni ha rebut el suport de la majoria absoluta del consistori, i això, legalment, és suficient, però el seu programa no, perquè el que volen els comuns és antitètic al que vol la dreta espanyola i qualsevol cosa que vulgui Collboni –per exemple connectar el tramvia de la Diagonal– no la vol la majoria que s’ha conjurat per fer-lo alcalde. On és la legitimitat de la qual tant i tant han presumit els últims dies? No deu ser que la legitimitat no és a les normes sinó a no mentir als ciutadans? No deu ser que la legitimitat no és aconseguir el vot de 21 regidors, sinó que la suma sigui coherent i tingui un programa compartit al darrere? No deu ser que la legitimitat emana de fer el que vas dir als ciutadans que faries en comptes de fer exactament el contrari? Si l’únic projecte és atrapar el poder, prendre’l de mala manera i mentir tothora per aconseguir-ho i justificar-ho, després no s’estranyin que algú els digui que la política és una claveguera, que la gent de bé decideixi que no val la pena anar a votar o que els energúmens de Vox es freguin les mans.