Socialisme climàtic i sexual

Feijóo es va inventar la fórmula màgica de derogar el sanchisme, culpable de tots els mals, haguts i per haver, reals i imaginaris i sobretot emocionals, que són els que més rèdits ofereixen en temps de turbulències. Però per més que s’hi faci el president del PP no podrà assolir el nivell d’incontinència dels seus amics de pactes, tot i que, pensant-ho bé, per què s’hi hauria d’esforçar si ells ja li fan la feina bruta i al final tot queda a casa? Quina importància tenen els missatges d’odi de la nova presidenta de les Corts d’Aragó, Marta Fernández, de Vox? La bandera del negacionisme climàtic, de l’antifeminisme, del fanatisme religiós, de la xenofòbia, de la transfòbia que ara pretén suavitzar? (fins que no arribin a bon port les negociacions per la investidura). També ens podem preguntar què inspira les bajanades del president del Parlament de les Illes Balears, Gabriel Le Senne, sobre què tenim o no tenim les dones que ens faci bel·ligerants a causa de la nostra suposada castració. O quan critica els àugurs del canvi climàtic per no acceptar l’única solució possible als seus temors, que segons ell seria el botó nuclear. O quan assegura que el feminisme destruirà el món obrint pas a tota mena de quimeres afectives que frustren la reproducció de l’espècie i d’aquest fenomen en diu socialisme climàtic i sexual –que en prengui nota Pedro Sánchez per al seu programa electoral, que segur que no li ha passat pel cap aquesta perla política–. I podríem continuar amb la teoria del genocidi blanc, la preferida dels ultres d’arreu del món i en concret d’aquest càrrec electe que se sent en perill d’extinció. Bajanades, sí, però amb un objectiu molt clar: conquerir el poder i defensar els interessos econòmics de les classes benestants.