Esmorzar

“El viatge que iniciem, un capítol per escriure. Venen corbes, agafa’t fort. Algú allà a dalt ens protegeix amb minuciositat subtil. Un port es va tancar, una ciutat que ja no hi és. Alguns cicles s’aturaran. Un nou terç que fa vertigen, tot ens giragonsa al voltant. Junts sumem, separats la meitat. Plagues d’Egipte contra la humanitat. Vols lluita? Tu i quants més? A què ens enfrontarem abans d’esmorzar? Només penso a assolir la millor versió de mi. Serà la meva ofrena per a tu. Encens, flors i copal, un pedestal de vori. Fem plans, casem-nos a Tepoztlán. Un casament on malbaratar mariachi, fongs i mescal; torrentada d’amor per festejar. Junts sumem, separats la meitat. Vaig mirar sota la catifa, vaig baixar fins al magatzem. No buscava res, i en tot et vaig trobar. Com una ànima d’un altre temps, d’un poble ancestral. Mireu, fins i tot els morts s’aturen a saludar.” Aquesta meravella és la lletra de la cançó d’amor i fortalesa Antes de desayunar, del gran Enrique Bunbury. M’agrada la idea de viatge iniciàtic, de l’amenaça d’unes corbes que faran que el camí no sigui planer i avorrit. Les corbes, de sempre, exciten. Però sobretot m’entusiasma el deliciós concepte de suma, perquè l’amor consisteix a sumar, no a restar o establir simples equivalències puntuals. Si un amor et resta, envia’l a prendre pel sac. Si, per contra, et suma, convida’l a quedar-se. Es tracta de no buscar res com un desesperat. El karma és més intel·ligent i sap que t’ha de deixar caure enmig del camí, segurament perquè en treguis un aprenentatge, sigui quin sigui. Això del casament a Tepoztlán ho deixaré per a una altra vida.