La batalla per l’abstenció

Les xarxes socials són sempre un camp de batalla. Aquesta vegada la lluita és entre els partidaris de l’abstenció, que semblen els majoritaris, i els que argumenten que no, que cal anar a votar els 23-J encara que sigui amb una pinça al nas. Com que soc d’una generació que va néixer sota la dictadura de Franco, em costa acceptar que una acció de protesta consisteixi a prescindir del dret a vot en unes eleccions. En una piulada d’un dels molts perfils anònims que propugnen l’abstenció, he llegit que votar ara té els mateixos efectes inútils que tenien les votacions organitzades pel franquisme per triar els procuradors a Corts pel terç familiar. La bestiesa és monumental. Qui l’escriu, a més, suposo que no s’adona que està blanquejant la dictadura. La democràcia electiva actual, per imperfecta que sigui, està basada en la llibertat i no pas en la imposició. Si Fernando Rodríguez Ocaña fos viu, segur que els ho podria explicar millor que jo.

Rodríguez Ocaña va ser “el candidato de los trabajadores” en les pseudoeleccions del 16 d’octubre de 1973 per elegir el regidor del terç familiar del Districte IX de Barcelona. Els candidats en aquest mena d’eleccions, per norma havien de tenir l’aval del règim, però aquella vegada els veïns de Nou Barris i Sant Andreu van apostar, amb el concurs de l’organització comunista Bandera Roja (BR) i el suport de l’Assemblea de Catalunya, per presentar-hi un candidat. La persona triada va ser ell, un obrer de l’empresa MEVOSA-Mercedez Benz, immigrant i militant de les clandestines CCOO. Per presentar-se a les eleccions calia presentar una fiança de 150.000 pessetes que els veïns van dipositar gràcies a l’ajuda, ai las!, del banquer Jordi Pujol. Els esforços per desafiar el règim van donar els seus fruits i “el candidat dels treballadors” va obtenir la majoria amb 15.705 vots. Els jerarques franquistes de seguida van impugnar els resultats, instigats pel secretari general del Movimiento, Torcuato Fernández Miranda, que una determinada historiografia fa passar com l’arquitecte de la transició, i es va anul·lar l’elecció. Aquell obrer immigrat, nascut a la província de Jaén, no va arribar a trepitjar el Saló de Cent barceloní. Però l’esquerda als fonaments del poder ja estava feta. Els veïns dels barris treballadors van anar a votar en massa, malgrat que tothom sabia què podia passar.

La revolta catalana del 2017 va demostrar quins eren els límits de la llibertat a Espanya i com entenen la democràcia els partits espanyols. La diferència entre el PP i el PSOE és que els conservadors ho proclamen descarnadament, amb aquell “antes roja que rota” que Jorge Fernández Díaz va reproduir per justificar el vot del PP a favor del socialista Jaume Collboni i fer-lo alcalde. El PSOE, en canvi, ho emmascara amb la idea de solidaritat interterritorial, que nega la nació catalana, i tota la retòrica típica de l’espanyolisme d’esquerra que el 1932 ja s’oposà a l’Estatut de 1931, que havia estat votat pel poble, amb el mateix fervor unionista que els diputats socialistes atacaven l’Estatut del 2006. Si a les Corts espanyoles d’aquells dos períodes històrics no hi hagués hagut diputats catalanistes i independentistes, el desastre hauria estat més gran. Algú pot creure que el pacte Mas-Rodríguez Zapatero que va desencallar l’aprovació final del projecte d’Estatut, que el 2010 va acabar en no res, és la prova de la traïció del líder nacionalista contra els ideals d’autonomia. També ho van dir de Macià el 14 d’abril i la història ho ha desmentit.

Atribuir a la “traïció dels líders” que l’espanyolisme aconseguís contenir la revolta sobiranista és abusar de la lògica i prescindir de l’acció repressiva de l’Estat. És un prejudici exagerat, fonamentat en la gestió desastrosa posterior que van fer els partits de la derrota. En realitat, és donar la raó a l’espanyolisme. Una cosa és criticar l’acció dels partits, que ha quedat demostrat que no van saber aprofitar la “finestra d’oportunitat” que els donava tenir la gent al carrer i decidida, i una altra pressuposar que van enganyar, i per això han de ser castigats. Qui castiga l’abstenció? Els partits independentistes o el sistema? Em sembla que la resposta és clara. Abstenir-se ara seria com atribuir el “fracàs” de Rodríguez Ocaña al fet d’haver optat per adaptar-se al context i concórrer a unes eleccions trucades, i no a l’acció antidemocràtica del règim franquista. Si els líders del 2017 no van saber “llegir” el moment, els que aspiren a substituir-los no haurien de cometre el mateix error. Necessitem polítics i no pas màrtirs.