Teatrins

Els nois i noies que han visitat el Museu del Teatre han estat obsequiats, enguany, amb un exemplar d’un teatrí retallable que l’Institut del Teatre ha coeditat amb “la Caixa”. L’obsequi es justifica perquè el programa escolar d’aquest curs ha tingut com a centre d’interès l’escenografia catalana. A més de l’habitual recorregut museístic, s’ha organitzat un taller per al muntatge de teatrins i s’ha passat als joves visitants un vídeo sobre la història de l’art escenogràfic.

L’Institut del Teatre agafà una visible empenta l’any 1971, quan se’n va fer responsable Hermann Bonnín i el seu equip, i a més dels cursos anuals de formació per als qui volen ésser actors, directors, escenògrafs, maquilladors, ballarins, etc. i una colla de cursets monogràfics donats per destacats especialistes, sovint estrangers, ha revitalitzat la funció de la biblioteca i del Museu. Un dels puntuals d’aquesta tasca fou Andreu Vallvé i Ventosa, que ha mort aquest any; els qui el vam tractar admiràvem profundament com era capaç d’harmonitzar l’entusiasme i la discreció, la decisió més enèrgica i la cortesia més delicada. D’Andreu Vallvé, precisament, fou la idea d’aquest teatrí retallable, una colla de làmines que permeten de muntar les diverses escenes d’El metge a garrotades, de Molière.

Aquest teatrí m’ha dut a la memòria aquell “Teatro de los Ninos” de la meva infantesa, que tant de greu em sap no haver conservat. Recordo que hi havia, completes, diverses obres de Shakespeare, amb els seus telons, rompiments i personatges que fèiem moure en escena gràcies a unes tires de suport. I, a més, teníem el llibre, de manera que podíem fer dir als actors les paraules de Shakespeare. Jugàvem, al mateix temps, a ésser actors i directors d’escena, a tramoistes i fins i tot a fer de públic.

Temo que tot això, avui dia, no és pas moda. Els infants han trobat la solució de prémer el botó del televisor, i el teatre els arriba ja prefabricat. La identificació amb l’espectacle, doncs, és més escassa, perquè no hi ha un compromís voluntari de construir, amb les pròpies mans, el “món teatral”. Muntar un teatrí deu ser una activitat pedagògica valuosa, pel que significa de coordinació de moviments, de tasca pacient, d’estímul a la imaginació. Després ve la fase d’aportació de la pròpia personalitat a la representació d’una obra.

L’instint de “representació” és viu en els infants, i cada dia veiem com juguen a “ésser això” o a “fer d’allò”, còmplices d’una situació fictícia que ells mateixos creen amb quatre elements simbòlics. Per desgràcia, el tema i el llenguatge d’aquesta representació són habitualment molt pobres perquè són imitatius de l’últim programa que s’ha fet popular. Si els teatrins tinguessin èxit, el joc d’escenificar, que tant els agrada, podria convertir-se per als infants en un mitjà igualment divertit però d’una qualitat formativa i cultural molt més positiva.

Potser caldrà proposar el muntatge de teatrins en forma de televisor.