Rússia sense Putin?

Si Rússia fos França, no dubtarien a afirmar que Putin està a punt de caure. Carrers sense control, cotxes incendiats, comerços assaltats, 40.000 policies mobilitzats per intentar controlar l’ordre públic... En definitiva, símptomes evidents d’una insurrecció social contra el poder establert.

Però Rússia no és França. I aquest està sent des de fa mesos un, si no el principal, desenfocament que estem duent a terme des de la perspectiva occidental. Sí. Terminologia de guerra freda: Occident contra Orient. Perquè aquí és on ens ha portat el perllongament de la guerra d’Ucraïna. Una altra vegada, un món bipolar.

Desenfocament, perquè estem volent aplicar els clixés occidentals a una realitat que és molt, molt diferent. La mateixa Rússia ja ho és, amb la seva extensió i amplitud de dinàmiques. Però, en qualsevol cas, per entendre què passa allà no es pot prescindir de la cultura i mentalitat russes. Tampoc de la lògica dels seus mecanismes de poder. I pitjor encara seria fer-ho amb la prepotència d’una pretesa superioritat moral i material, que comença per qualificar la Rússia de Putin com un model autoritari, i fins i tot dictatorial. El sistema també ha generat suports socials i suports en el conjunt dels aparells de l’estat sense necessitat de pressions i/o coaccions. La prova més evident va ser l’esperpèntic episodi del Sant Joan passat: un grup de mercenaris, insisteixo, mercenaris –no pas tropes regulars estatals–, es van revoltar no se sap ben bé per què, ni per a qui. Que s’hagi sabut, cap alt comandament militar rus ni tropes regulars van donar suport a Prigojin i els seus xicots.

És ben cert que han sortit a la llum febleses de la Rússia putinista. Primer, la incapacitat de tenir el control absolut de tots els moviments que es duen a terme al seu país. I, segon, la seva principal feblesa: permetre la privatització parcial de la guerra, una tasca que passada l’època medieval va quedar clar que l’havien d’assumir els estats. Això l’havia portat a la subordinació parcial a grups armats d’un oligarca de segon nivell. I aquí tenim una de les claus del Sant Joan passat. Putin va aprofitar l’avinentesa i va liquidar allò que se li estava convertint en un problema cada vegada més gran.

Però tot allò que hem viscut aquests darrers dies ha evidenciat, i Occident ho hauria de veure i processar si es vol buscar una solució a la guerra d’Ucraïna, és que la Rússia de Putin també té fortaleses. La primera, la capacitat per anul·lar una revolta dins del sistema –més que contra el sistema–. I, fer-ho, a més, necessitant limitades dosis de força –almenys aparentment–. Això no només ha implicat l’exili de Prigojin a l’amiga Bielorússia, la qual cosa implica de facto un empresonament, sinó que ho ha fet, i aquí està el gran encert, sense generar màrtirs. No és un tema menor: qualsevol revolta o revolució necessita sempre els seus propis màrtirs. I això va unit a la fi del grup Wagner tal com l’hem conegut fins ara. En el millor dels casos, quedarà com una entitat inserida dins de l’estructura militar estatal. Un bon avís a navegants per a altres oligarques, fonamentalment els de primer nivell.

Segon, el patriotisme. Recurs clàssic entre els clàssics. Però Putin l’espremerà fins a la darrera gota possible. I ho farà tant per afrontar la guerra com per enfortir el seu poder dins de Rússia. I no ho oblidem, Putin ara és una bèstia ferida, com a mínim en l’orgull. I quan un està ferit és quan és més perillós.

Rússia sense Putin? I tant que la veurem. Com França sense Macron. O Alemanya sense Schultz. Bé per una qüestió biològica, bé per un esgotament del sistema. Ho provocarà la guerra d’Ucraïna? És possible, si no s’acaba en un termini prudencial de temps i, sobretot, amb guanys materials del tipus que siguin –no necessàriament territorials– per a la Rússia putinista. Però el que ha quedat clar és que no serà per una revolta interna de mercenaris.

Per cert, aquests darrers dies hem sentit uns desmentiments de tercers al voltant d’haver tingut qualsevol mena d’implicació en l’episodi Prigojin. M’ha sorgit un dubte: cal desmentir quelcom quan no hi tens res a veure?