Els nostres rars fabulosos
L’Arxiu Nacional de Catalunya exposa fins al 20 de juliol, dins el festival Lumínic de Sant Cugat, algunes de les fotografies que Dora Maar va fer durant la seva visita a Catalunya a finals de l’estiu de 1933. Moltes d’aquestes imatges es creien desaparegudes. La mateixa artista s’ho pensava, però a la seva mort (aquelles morts tristes de les llegendes quan s’apaguen) van anar sortint a la llum, com tants dels seus objectes personals, en col·leccions particulars que s’havien repartit el fabulós botí de “l’amant plorosa de Picasso”. Una de les fotografies recuperades és del xalet esbojarrat que el mestre d’obres de Girona Antoni Montseny es va construir a s’Agaró, agafat des del mateix angle en què també van fotografiar-lo Ricard Mur, Josep Manetes o Fèlix Romaní, igual de fascinats que Dora Maar per aquell gaudinisme hipertrofiat que convertia una torre d’estiueig en un castell de fantasia, retort i esbravat com una aparició, amb jardinets penjants, palmeres, merlets, punxes, protuberàncies i un molí de vent al capdamunt que completava la il·lusió d’una màquina en moviment. Ja no en queda més testimoni que aquestes fotografies, perquè la casa va ser enderrocada amb el projecte de ciutat jardí de Rafael Masó i Josep Ensesa, l’antítesi de la follia ornamental del desaforat Montseny (se’n conserva la casa de Girona, prop del parc del Migdia, menys estrafolària), però continua tan present en la memòria, que va ser inclòs a Escultecturas margivagantes (Siruela, 2004), contracció dels conceptes implícits en construccions naïfs i formidables com aquesta: escultura, arquitectura, marginalitat i extravagància. Al mateix llibre, hi eren ressenyades les cabanes de Josep Pujiula, “el Tarzan d’Argelaguer”, i la casa de Dalí a Portlligat, però ja no apareix al voluminós treball de recerca de la historiadora de l’art californiana Jo Farb Hernández, que en canvi ha tingut en compte, a banda de Pujiula, el bosc eròtic de Xicu Cabanyes; l’imaginari de dracs, bruixes i animals fabulosos de Josep Giralt a Llers; el de Joan Sala Fàbrega a Sant Joan les Fonts, o el de Josep Almar, àlies el Ratpenat, a Sant Feliu de Guíxols, entre el seu centenar de Singular spaces, aquells que eixamplen no pas la idea d’art, sinó de la vida mateixa.
