Raça humana
La púrria que sacseja França
La tarda del 27 d’octubre del 2005, Ziad Benna i Bouna Traoré, de 17 i 15 anys, habitants de la banlieu Clichy-sous-Bois, al nord-est de París, tornaven a casa després de jugar a futbol; van veure la policia i instintivament es van posar a córrer, es van refugiar en un transformador elèctric i van morir carbonitzats, i aquest va ser el detonant de l’incendi social que durant el mes de novembre va assolar els carrers de 274 ciutats franceses. L’impresentable president d’aleshores, Nicolas Sarkozy –finalment condemnat per corrupció i tràfic d’influències–, va mostrar la seva autèntica cara dirigint-se a la ciutadania en defensa de l’ordre públic: “N’esteu farts d’aquesta púrria? Us la traurem de sobre!” Púrria, els joves de l’extraradi devastat i incomunicat? Literalment: tres hores de transport públic per recórrer 10 km fins al centre, on ningú no els volia veure. Púrria, els joves que destruïen el símbol per excel·lència –l’escola/igualtat d’oportunitats– que els excloïa? Literalment: els estudiants més brillants no aconseguien un lloc de treball per culpa del seu cognom i aspecte físic. Púrria ell, que s’ha aprofitat del càrrec per omplir la butxaca de comissions il·legals! Per cert, es manté en alguns consells d’administració i l’actual president Macron escolta els seus consells. A l’assagista Sami Nair li va sortir brodat: els revoltats del 2005 reclamaven respostes a la seva extrema marginació, a la desesperada, perquè encara se sentien francesos i buscaven ser acceptats per la República. I ara? Dimarts, a Nanterre, un policia va posar fi a la vida de Nahel, de 17 anys, i els aldarulls han tornat a esclatar contra un malestar de 40 anys que no es resoldrà amb mesures coercitives sinó amb justícia social, perquè la mare de la violència és la desigualtat.