Aquí ningú n’aprèn

Es van fer eleccions el 28-M i, davant la caiguda de l’independentisme –sobretot d’ERC–, i de l’auge de les dretes a l’Estat, però també del PSC i l’abstencionisme a Catalunya, el president Aragonès va fer una crida a un front democràtic, al qual Junts i la CUP, que tampoc van tenir uns resultats per tirar coets, en principi van posar-s’hi bé, escamats com també estaven. La primera baula consistia a lligar el màxim de pactes municipals i supramunicipals, un objectiu tanmateix que al cap d’uns pocs dies de treva de seguida es va veure que anava pel pedregar i va acabar amb un balanç no gaire positiu, per dir-ho suau, en molts municipis, consells comarcals i les diputacions de Lleida i Tarragona –veurem què passa a la de Barcelona–, amb l’excepció entremig de la investidura d’Anna Erra com a presidenta del Parlament “a canvi de res”, que recordava ahir ERC.

L’altra gran excepció havia de ser el pacte que havien tancat Xavier Trias i Ernest Maragall per governar plegats a Barcelona, però la vergonyant maniobra espanyolista d’última hora a tres bandes entre el PSC, els comuns i el PP deixava clar que a l’altre bàndol tenen més perspectiva i menys manies, i alhora obria una nova escletxa d’esperança –desenganyem-nos, l’independentisme funciona més per reacció que per acció– que es podien refer ponts i confiances en haver-se’ls refrescat la memòria sobre qui és l’adversari real i com les gasta. La segona oportunitat venia de seguida, i no era cap altra que un pacte de mínims, si més no programàtic, amb vista al 23-J. Ara mateix, però, tot fa pensar que el procés seguirà un patró calcat: bones paraules al principi, però distanciament i plats pel cap de seguida, ja que les estratègies –ja veurem si electoralistes– són incompatibles quan uns defensen investir Pedro Sánchez per barrar el pas a la dreta, i els altres no. I si ja no s’ha trobat aquest mínim comú denominador, sembla impossible fer-ho en plena campanya... Mentrestant, uns altres només veuen alimentats els arguments amb què demanen l’abstenció. Som on érem, doncs: enmig del fang. Aquí ningú n’aprèn.