Canícula

D’on ha sortit la gentussa que cada dia de la seva vida troba un moment per a exclamar: “Oh, que bonic que és l’estiu!”? La canícula —perdoneu que us aixafi la guitarra i els unicorns— esgota les neurones, capgira l’estómac, genera una transpiració corporal desagraïda, provoca la sensació de tenir un globus en comptes d’un crani i et fa l’efecte que al llarg del dia t’han atropellat uns dos-cents tràilers seguits. Als mitjans ens recomanen no sortir a les hores centrals del dia i beure molta aigua. Com si la intenció de la humanitat fos cardar el camp al carrer de tres a cinc de la tarda amb un jersei negre de coll alt, unes botes de neu i un termos de llenties estofades. Sisplau, que no som imbècils del tot. Turistes greixinosos sense samarreta, adolescents mononeuronals amb mitjons llargs i xancletes, dones espantall amb vestits d’estampats impossibles i gossos entaforats en cotxets de nadons, com si les pobres bèsties no sabessin caminar i estiguessin súper a gust enmig de trenta mantes de llana. Aquestes visions diàries durant l’estiu també fan vomitar. I a sobre són aspectes que minven la creativitat als que ens dediquem a escriure sobre la bellesa. L’estiu, no ens enganyem, és la merderada més grossa de l’univers. La penya s’asseca la suor amb la mateixa mà que després farà servir per potinejar-te les olives davant d’una cervesa calenta en una terrassa infectada de gent semblantment suada. O pitjor, amb la mateixa mà amb què et saludarà o t’acaronarà les galtes, si es dona el cas. La gràcia d’avui és que els meus pares fa mig segle que es van casar. Mig segle. Es diu de pressa.